19 mai 2014 Amb Julio Iglesias

Demà passat, el socialisme espanyol farà un gran acte a Barcelona on, a més de la candidata Valenciano i el candidat Schulz, hi veurem el primer ministre francès, el jubilat González i, com a amfitrió, aquell senyor de Terrassa amb pèssims assessors de comunicació. Borrell, el que fou amic dels corruptes ex-caps d’Hisenda a Catalunya, ha preparat l’ambient en titllar de “talibans” els que volen la independència. Només tinc un dubte: repetirà Isidoro el seu desig d’una gran coalició PP-PSOE que pugui frenar el procés català? Els cronistes de l’Ibex 35 ja han començat a desbrossar el terreny.

Com més gran em faig i assisteixo al naufragi del PSC, més penso en l’home que va diagnosticar abans que ningú i amb una lucidesa extraordinària tots els mals del socialisme català: Jaume Lorés, el pensador i periodista que vam perdre l’any 2002. González i Valenciano no tenen ni la més remota idea de qui era Lorés, com tants que avui opinen sobre la societat catalana des del desconeixement més penós, cas de l’hispanista Kamen, que no té cap vergonya a l’hora d’escriure que “los nacionalistas presentan una doctrina del nacionalismo basada en motivos étnicos”.

Lorés, a mitjans dels vuitanta, després de la victòria de González el 1982, fa un exercici de prospectiva que ha resultat terriblement encertat: “La mentalitat que impera a la resta de l’Estat després del canvi polític esdevindrà molt negativa per a Catalunya, perquè podrà fer reeixir la consolidació d’una concepció unitarista d’Espanya, pròpia de la generació dels líders del PSOE”. Així ha estat i només cal llegir el document de Granada sobre el suposat federalisme de Rubalcaba per adonar-se que, com deia Lorés, “federalitzar una Espanya concebuda noventayochescamente és la quadratura del cercle”.

Més enllà de l’onada sobiranista, el problema del PSC ve de molt lluny, com analitzava Lorés: “El PSOE es pensava trobar -en tinc testimonis- resistències sòlides i dures, des de Catalunya i el seu socialisme, a molts punts de la seva política. I es troba massa sovint amb un camí de roses”. És aquesta actitud la que avui ha tocat fons. Sort, però, que el cantant Julio Iglesias s’ha declarat “federalista”. I l’esquelet de Pi i Margall ha començat a ballar al ritme de La vida sigue igual.