Primer. Twitter no és el problema ni tampoc és el canal més perillós de difusió d’insults, calúmnies, amenaces i expressions carregades de violència. És molt més preocupant el que donen habitualment alguns diaris (de paper i digitals), algunes emissores de ràdio i algunes cadenes de televisió. Per exemple, el Govern de Catalunya ha posat denúncies contra Intereconomía i 13TV per incitació a l’odi; cal recordar que 13TV té com a principal accionista la Conferència Episcopal Espanyola, els bisbes, la missió dels quals sembla que ha de ser predicar la pau i la convivència. El que fa que Twitter estigui al centre del debat és l’anonimat de molts usuaris, la rapidesa amb què vehicula discussions públiques, així com el paper suposadament neutral de l’empresa nord-americana que administra i ordena el trànsit en aquest carrer virtual i universal.

La democràcia demana llibertat d’expressió, i la llibertat d’expressió exigeix -com tota llibertat- un sentit profund de la responsabilitat. Això és així quan escrivim en un diari, quan truquem a un programa radiofònic o quan ens posem a fer piulades. Podem afegir que la democràcia es basa en el fet que els ciutadans siguem capaços de fer debats a cara descoberta, cosa que voldrà dir que ens reconeixem els uns als altres, i que no tenim por de les represàlies dels poders. És en les dictadures i els règims sense garanties on és comprensible que les persones amaguin la seva identitat per protegir-se. Amb tot, cal acceptar que hi ha usuaris que donen noms falsos a Twitter, i que alguns d’aquests (com també alguns dels que posen nom i cognoms) es dediquen a l’atac sistemàtic contra persones i col·lectius de tota mena. La novetat és que Twitter ha donat un altaveu a molta gent que no en tenia: ciutadans responsables que diuen coses dignes de ser llegides i elements destructius que només busquen la provocació i el soroll.

Segon. Cal felicitar el ministre de l’Interior perquè es preocupa per l’allau de missatges tòxics o delictius a Twitter, però cal demanar-se si no ho podia fer molt abans, i no precisament després d’un assassinat on la víctima i les presumptes autores són militants del seu partit i enmig d’una campanya electoral. Fa molt de temps que les xarxes socials i els mitjans convencionals donen acollida a expressions que haurien de mobilitzar d’ofici la Fiscalia, amb víctimes d’ideologies, sensibilitats i orígens molts diversos. En tot cas, és bo que els miserables que utilitzen les xarxes socials per fer mal siguin perseguits amb tots els instruments legals a l’abast, però cal evitar la criminalització de Twitter així com l’estigmatització de tots aquells que exerceixen la crítica des d’aquest canal. La democràcia sense el dret a la crítica dels poders no és democràcia. Un ministre que va cometre el greu error de comparar l’avortament amb ETA hauria de ser molt prudent i hauria de fer un esforç per separar el gra de la palla. Una cosa són els delinqüents i una altra són els que diuen coses que ens poden desagradar.

Tercer. Tot el que és important a la vida exigeix que filem molt prim. Quina és la ratlla entre l’expressió que ens ofèn o que és moralment inacceptable i l’expressió que pot considerar-se un delicte? Si aquesta fos una qüestió senzilla, els fiscals, els jutges i els advocats no tindrien gaire feina. Com a modesta víctima d’insults i calúmnies en mitjans convencionals i a les xarxes socials, he pensat algunes vegades en aquesta subtil diferència.

Intentem fer avançar una mica el debat. Ian Buruma, un holandès que ha viscut a mig món, dóna com a premissa una idea amb la qual molts podem estar d’acord: “Si tothom pogués afirmar-ho tot, sense pensar en les conseqüències, ja no podria existir una societat civilitzada. La pregunta és fins a quin punt la llibertat ha de ser limitada, per quines raons i de quina manera”. A Europa confiem que la coerció de l’Estat i l’autoregulació serveixin, ben combinades, per fer possible una veritable i lliure discussió democràtica. Els països de la Unió Europea s’han compromès a lluitar contra el racisme, la xenofòbia i l’antisemitisme, també quan no es tracta de fets sinó d’opinions. Gràcies a això, diverses associacions jueves i comunitats israelianes han pogut presentar una denúncia per 17.692 tuits antisemites difosos després de la victòria del Maccabi sobre el Reial Madrid en la Copa d’Europa de bàsquet. És una iniciativa important que, de passada, posa el dit a la nafra d’una de les febleses més alarmants de la cultura política espanyola d’avui.

Quart. El 30 de novembre del 2005, Luis María Anson va escriure un article a La Razón on deia això: “A los jóvenes que se emocionan contemplando Hoy no me puedo levantar les tocan las pelotas los políticos inanes de la permanente verborrea, los engaños de Zapatero y los meapilas que inciensan el Estatuto nazi de Cataluña”.

Observeu que, en aquell moment, abans de la crescuda de l’independentisme posterior al 2010, el que era titllat de nazi era el nou Estatut, llei orgànica de l’Estat i moderada tercera via per encaixar la nació catalana al Regne d’Espanya. I observeu, així mateix, que l’odi contra els catalans no ha sorgit amb les xarxes socials, és vell com les mòmies. No em consta, per cert, que la Fiscalia sortís en defensa de l’Estatut.