30 mai 2014 Isaac Borojovich i el silenci
Té 86 anys i és un supervivent dels camps d’extermini creats per Hitler. Una de les últimes persones que poden dir “jo hi vaig ser”. Un dels pocs testimonis encara vius d’un horror sense comparació possible, únic en totes les seves dimensions, incomprensible en sentit literal. Abans d’ahir a la tarda, vam tenir l’enorme privilegi de conèixer-lo i escoltar-lo en directe, durant un acte celebrat a la seu de la Conselleria de Governació sota els auspicis del Memorial Democràtic. Vam tenir l’honor d’abraçar Isaac Borojovich, lluitador enamorat de la vida que va poder salvar-se de la destrucció planificada dels jueus d’Europa portada a terme pel règim nazi.
El que ens aplegava era la presentació del llibre que l’amic, professor i excel·lent investigador David Serrano Blanquer ha escrit sobre la peripècia d’un nen jueu que va fer-se home enmig de la barbàrie industrial dels camps de la mort, Isaac Borojovich y la memoria uruguaya de la Shoá (Trilce), un volum que haurien de tenir tots els professors de secundària per anar eliminant tanta ignorància acumulada al nostre país sobre aquest assumpte. Serrano ha fet -i molt bé- una tasca difícil: ajudar Borojovich a sortir del seu espès silenci per oferir el seu record a les noves generacions. El silenci va ser la norma. Aquest supervivent, igual que d’altres, no va començar a parlar de l’Holocaust fins que ja era molt gran, de tal manera que la majoria dels seus amics i coneguts a Montevideo desconeixien que l’incansable i animós Isaac havia conegut l’infern. Per què no ho va explicar? “Perquè mai no m’ho van preguntar”, respon avui, amb menys ironia del que sembla.
Al costat de Serrano, del director del Memorial Democràtic, Jordi Palou, i d’un servidor, Borojovich va prendre la paraula i a tots els presents se’ns va fer petit el cor. Comença evocant el seu naixement a Svir, una petita localitat llavors en territori polonès, i aviat ens fa entrar als camps d’extermini. El supervivent parla tranquil, sense afectacions dramàtiques, ni tan sols quan ha d’explicar-nos la pèrdua de la seva germana i del seu pare, o la retrobada, poc abans de l’alliberament, amb la seva mare. Va passar dècades tancat en una bombolla de silenci i ara, quan l’ha trencada, ofereix un verb que és funcional, gairebé neutre. “Per comprendre això cal haver-hi estat”, afegeix el testimoni després de conduir-nos fins al límit, on el detall inversemblant descobreix la veritat més descarnada.
El 15 d’abril del 1945, els aliats van alliberar Bergen-Belsen, el darrer camp on havien traslladat Isaac. Ens explica que cada any celebra aquesta data com si fos un segon aniversari. Observo el seu rostre i encara hi veig el nen que va plantar cara a la mort. “Vaig sortir del camp però sempre portaré el camp dins meu”, repeteix.