25 mar 2019 Escopir el xiclet
Al seu llibre Els últims 100 metres, Quim Torra escriu això: “Keep the momentum, que deia un cap meu suís. Riure i revolució, no sembla una mala combinació per començar un nou país”. Això es va publicar el 2016, quan Torra era només un activista, tot i que ja havia tingut algunes responsabilitats dins de l’administració. Avui el riure el provoquen situacions ridícules –el sainet de les pancartes i els llaços al Palau de la Generalitat– que són la paròdia involuntària d’una revolta frustrada. L’impuls del president esdevé esguerro i autogol. En una altra pàgina d’aquest mateix llibre, Torra sintetitza el seu pensament estratègic: “la trampa del dilema entre seguretat jurídica o xoc de trens només té una resposta: acceleració. És a dir, tirar endavant”. És la consigna “tenim pressa” elevada a principi rector de tota la política independentista. Com un somnàmbul que ignorés tot el que va passar la tardor del 2017, la màxima autoritat de Catalunya insisteix a jugar al gat i la rata amb l’Estat, a l’espera de repetir l’1 d’octubre. Torra creu que ell podrà anar més lluny que Puigdemont, per això promet la lluna als CDR i encara pensa que només falten 100 metres per la meta.
La setmana passada va ser molt important per a l’independentisme i el país en general, han passat dues coses de gran transcendència. Primera: Torra ha quedat fora del control remot de Puigdemont i s’ha convertit en el principal problema dels seus consellers, incapaços de justificar –llevat de Borràs– els seus jocs de mans. Segona: s’ha fet més gran l’estupefacció de les bases independentistes, incapaces d’entendre el sentit d’una batalla que acaba erosionant la credibilitat de la presidència i que, de retruc, posa els Mossos d’Esquadra en un paper molt antipàtic; la fatiga de molts (independentistes i no) davant la gesticulació estèril està tocant fons, fet que podria influir a l’hora de votar.
De la triangulació Generalitat-presó-Waterloo, el punt més feble és avui el Govern, tal com demostra la manera com es treuen i posen consellers en funció dels càlculs de Puigdemont. Mentrestant, ERC calla i aguanta. L’actitud de Torra –que ara sembla encantat de tenir vida pròpia– afebleix encara més el que hauria de ser el centre de gravetat polític del país. Hi ha una cadena fatal de decepció que vincula els últims presidents: Puigdemont ja deu haver descobert que es va equivocar amb Torra, de la mateixa manera que Mas no pot amagar que no comparteix el que ha fet Puigdemont, a qui ell va designar. Vet aquí les nines russes d’un lideratge que acaba en un cul-de-sac.
Torra i el seu entorn de “momentistes” no es resignen a escopir el xiclet sense gust d’una via unilateral i ràpida que espera el miracle en forma de gent al carrer durant mesos. Però el xiclet fa dies que és només un tros estantís de cautxú i resina sintètica de plàstic, que només permet fer globus petits de desobediència impotent i efímera. No té res a veure amb el fet de fer política ni –sobretot– fer història.