22 mar 2019 Economia de les batalles
Administrar les energies és la base de qualsevol estratègia. Tenir unes o altres prioritats és l’expressió d’una determinada visió estratègica per tirar endavant un projecte. Això val en el món privat i en el públic, en els afers personals i en les iniciatives col·lectives. Què passa quan aquestes obvietats monumentals són ignorades per aquells que tenen les màximes responsabilitats institucionals? És el torcebraç per mantenir els llaços grocs en els edificis oficials la gran batalla que ara ha de fer l’independentisme? És aquest combat pel groc a les façanes públiques tan important que el president de la Generalitat i els consellers del Govern han de córrer el risc de ser, potser, inhabilitats? El Síndic de Greuges ha posat una mica de realpolitik quan més falta feia.
El llaç groc és un símbol polític de protesta i de solidaritat, no em sembla que sigui un símbol de partit. Per tant, és un símbol que ni posa ni treu res a la campanya electoral, que és una competició de partits. Però el meu criteri no és el de la Junta Electoral Central, que és l’organisme que obliga l’Executiu Torra a retirar el groc de tots els edificis de l’administració autonòmica. Quins són els costos de desobeir el dictat de la Junta Electoral Central i quins els rèdits de no fer-ho? Aquesta és la pregunta política elemental en aquesta controvèrsia, suposo que en algun despatx algú se la devia fer abans que prengués la paraula Rafael Ribó.
Al meu parer, hi ha més a perdre que a guanyar si es porta aquest torcebraç fins el límit. Perquè la política independentista no pot consistir principalment en una constant prova d’esforç per demostrar heroisme i fermesa sobre el terreny simbòlic i retòric. Si la simbologia és el centre de gravetat de l’acció del Govern Torra, som davant, possiblement, de la síndrome de la bicicleta: cal anar pedalant tothora per no caure, tot i que podria ser que la bicicleta fos estàtica i no anéssim enlloc.
Dues coses em semblen certes: l’independentisme s’ha consolidat com a moviment polític però l’objectiu de la independència ja no té res a veure amb la pressa. Si s’assumeix que tot això va per llarg, el càlcul d’energies i prioritats no es pot fer a la babalà, i menys quan els principals líders d’aquesta causa són a la presó i a l’exili. Una estimació realista de la correlació de forces i de les febleses internes aconsellaria no confondre les batalles centrals i les batalles secundàries, dins d’una estratègia que –repeteixo– haurà d’abandonar aviat l’ansietat del curt termini, sobretot quan acabi el judici al Tribunal Suprem. De moment, atès que no hi ha estratègia clara i compartida, tot gira al voltant d’un teatre aparentment sacrificial que intenta transmetre a les bases desconcertades el missatge èpic i eufòric del “ni un pas enrere”. Encara no hem aterrat.