08 abr 2019 El retorn de Mas
S’especula amb el retorn d’Artur Mas a la primera línia política a partir del febrer de l’any que ve, quan s’acaba la seva inhabilitació. Alguns pròcers de les elits econòmiques barcelonines observen l’expresident com una figura que podria –tal vegada– posar ordre a l’espai postconvergent, on ara prepondera Puigdemont sense que hagin desaparegut completament els que, de manera oberta o discreta, discrepen del que s’ordena des de Waterloo. L’entrevista d’Enric Juliana a Marta Pascal certifica que hi ha moviments de fons, per bé que ningú pot predir si progressaran o no. En tot cas, és molt difícil que els dissidents de Puigdemont facin res concret abans de les sentències del judici al Tribunal Suprem.
Dues coses cal tenir molt present sobre Mas. Primera: resulta paradoxal i també irònic que una part dels que més van criticar l’expresident per la seva conversió a l’independentisme, a partir del 2012, el considerin avui el possible mal menor providencial en un context de buit estratègic i paràlisi institucional. Segona: és inquietant que alguns dels que més van influir perquè Mas fes el pas al costat davant del veto de la CUP, l’any 2016, siguin ara els que més l’animen a tornar al lideratge, com si res no hagués passat. Es pot confiar en els que –com qui juga al pòquer– van aconsellant jugades mestres sense fer ni un bri d’autocrítica?
Mas és cartesià, analític i escolta molta gent, però encara pensa que va ser encertat el pas al costat després de les eleccions del 27 de setembre del 2015. Sense admetre els errors, serà molt complicat portar la política independentista a un nou plantejament de llarg termini. En aquest sentit, Mas i Oriol Junqueras també haurien d’assumir públicament que no van ser fidels a les dades quan van actuar com si l’independentisme hagués assolit un percentatge d’un 51% en aquells comicis, considerats plebiscitaris per ells mateixos.
Un per l’altre, Mas i Junqueras no van voler rectificar res malgrat que s’havia perdut el plebiscit, per rivalitat partidista i per por de ser titllats de traïdors per les bases i per les entitats. Aquesta por de parlar clar encara tenalla els discursos de la majoria de dirigents independentistes.
Mas té algunes virtuts polítiques que Puigdemont i Quim Torra no han pogut o no han volgut mostrar, atributs que anirien bé per aterrar en una fase més realista i pragmàtica (sempre que a Madrid hi hagi un govern disposat a dialogar i a reconèixer que existeix un conflicte). Però no podem obviar que el successor de Pujol té el mateix problema que el de tot el nucli dirigent del procés: les motxilles del que s’ha dit i s’ha fet pesen massa. Per construir un temps nou caldran cares noves, que no tinguin responsabilitats directes en el trajecte que ens ha portat fins a la situació actual. Les figures protagonistes del procés, de l’espai postconvergent i d’Esquerra Republicana de Catalunya, arrosseguen massa silencis, girs i retrets. Caldrà aprofitar l’experiència d’Artur Mas i d’altres de la manera més intel·ligent.