ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | La mala memòria
5745
post-template-default,single,single-post,postid-5745,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

10 des 2019 La mala memòria

«ERC no ha de fer-se il·lusions: el PSOE no canviarà la seva cultura centralista i jacobina d’un dia per l’altre, no alterarà la seva perspectiva de fons sobre Espanya i la qüestió nacional catalana»
 
Tenim la mania de comparar. Encara que el moment actual no té res a veure amb l’any 1996, aquests dies hem recuperat de la vitrina el Pacte del Majestic, signat pel PP i CiU i solemnitzat en un sopar en aquest hotel barceloní. Aquell acord va fer possible que José Ma Aznar arribés a la presidència del govern espanyol, perquè la seva victòria en els comicis generals va ser curta i li calien els vots dels nacionalistes bascos i, sobretot, dels nacionalistes catalans. Jordi Pujol era el soci imprescindible per assegurar l’alternança sense drames, i el mateix Felipe González -perdedor de la partida- va aconsellar el president català que fes el que va fer.
 
Directament de testimonis presencials, vaig recollir en el seu moment que Pujol, quan es va veure dins d’aquell show, li va dir a un dels seus homes de confiança que potser n’estaven fent un gra massa. Aznar volia el sopar, la foto i el brindis, i ho va tenir. Els convergents van ser víctimes complagudes d’una sobreactuació que podien haver-se estalviat. La política són els fets i les percepcions que aquests provoquen: aquella escenificació va desagradar votants i militants de CiU, que ho van trobar massa llepat i exagerat. Fins i tot Miquel Roca, que llavors era cap de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, va expressar el seu desacord amb tot aquell teatre.
 
Sempre s’ha dit que el pacte del Majestic va tenir una cosa molt bona i una de molt dolenta: va desencallar temes importants, però contenia una llista massa curta d’objectius que els populars van concretar en un temps rècord; el líder de CiU no va ser prou ambiciós, no coneixia prou aquell personatge tan diferent del president socialista. Aznar, en canvi, havia estudiat a fons la forma com Pujol i González havien ballat junts des que el segon va perdre la majoria absoluta amb la qual havia arribat a la Moncloa l’any 1982.
 
Sota taula, fora del sopar al Majestic, es van lligar altres coses, no menys rellevants per a l’autogovern. Per exemple: no embolicar la troca amb la immersió lingüística ni posar bastons a les rodes a TV3, i una propina tan sucosa com el final del lideratge de Vidal-Quadras al PP de Catalunya. Amb tot, el més important del que no es va escriure al document del pacte era que Pujol obtenia temps i suports al Parlament català (un “do ut des”) per anar fabricant el seu successor, que seria Artur Mas. Aquell moment va tenir les seves escenes bucòliques, com Aznar confessant ser un enamorat de Josep Pla i de la llengua catalana. El mateix Aznar, per cert, davant del qual els seguidors del PP, uns mesos abans, havien cridat allò de “Pujol, enano, habla castellano”.
 
El pacte, que també va servir per convertir en ministre Josep Piqué, un home independent que havia estat en l’òrbita de Pujol, es podia considerar històric: per primer cop des del 1977, la dreta espanyola i el nacionalisme català majoritari de centre-dreta assumien un compromís plegats. El paper de frontissa del pujolisme a Madrid va arribar al seu punt màxim i, des de llavors, es va trencar l’encanteri i va començar la davallada. Aznar va descobrir molt ràpidament la mecànica del “peix al cove” i, un cop assolida la majoria absoluta a les generals de l’any 2000, el PP va treure la seva agenda oculta i va posar-se a cavalcar. Encara recordo la cara d’esglai de Xavier Trias, que llavors s’havia estrenat com a cap de files de CiU al Congrés dels Diputats; l’home que estava acostumat a la lampisteria fina des del Palau de la Generalitat observava esmaperdut com el corró de la dreta ho aplanava tot.
 
Per què faig tota aquesta arqueologia? Per no confondre la gimnàstica amb la magnèsia. El Pacte del Majestic va generar molta literatura sobre un suposat canvi de valors de la dreta espanyola pel que fa a Catalunya i el catalanisme; es van escriure anàlisis molt denses al voltant de l’esperit de Cambó, la Lliga, el centre, la moderació, la concòrdia, la CDU alemanya i possibles ministres convergents a Madrid. Es van omplir pàgines i pàgines d’especulacions optimistes sobre el canvi de perspectiva d’Aznar, sobre una nova mentalitat de la dreta democràtica postfranquista, sobre el somriure de Piqué, sobre un “definitiu” encaix de la nació catalana a Espanya… Tot allò provenia d’una gran confusió: una cosa és la necessitat i una altra cosa són les conviccions. Aznar tenia una necessitat i va trobar en Pujol un aliat circumstancial per abordar-la. Superada aquella necessitat, va aflorar sense cap problema la cultura política dura, la de sempre, rescalfada als laboratoris de la FAES, allí on -sense ells saber-ho- els populars van posar la primera llavor de Ciudadanos i de Vox.
 
Conviccions i necessitats. No s’han de confondre. ERC ha de fer política amb el que hi ha, i acabarà fent possible -suposo- el govern de Pedro Sánchez. És el mal menor i és plausible que ho faci. Ara, els republicans no han de fer-se il·lusions: el PSOE no canviarà la seva cultura centralista i jacobina d’un dia per l’altre, no alterarà la seva perspectiva de fons sobre Espanya i la qüestió nacional catalana. Encara que Iceta vulgui suavitzar una mica les coses, que ho farà. És bo saber-ho en tot moment. Sobretot és imprescindible tenir-ho present el dia que els negociadors d’ERC i del PSOE es facin la foto per comunicar, solemnement, que ja han arribat a un compromís. Serà sexe, no pas amor. No ens emocionem més del compte, doncs.

Etiquetes: