10 gen 2020 El mestre Baldoví

El diputat valencià Joan Baldoví ha comprovat que el fet de dir la seva professió –mestre, professor– ha estat motiu de burla i atac des dels escons de la dreta al Congrés dels Diputats. El polític de Compromís s’ha demanat públicament si hauria fet tant de riure que hagués dit que tenia una altra professió, amb més glamur a ulls de segons qui. Aquesta escena parlamentària va ser trista, molt trista, perquè va projectar un classisme estructural –instal·lat en determinats sectors– que potser donàvem per extingit. I vam posar els ulls al retrovisor. En l’imaginari de les classes populars (abans de la post­modernitat), el mestre era una figura admirable que tenia autoritat perquè ­tenia la clau de l’emancipació personal i el secret d’un progrés que no tenia a veure ni amb la fortuna ni amb el llinatge. En canvi, en l’imaginari de les classes privilegiades, els mestres eren uns empleats més, a vegades ­sospitosos d’introduir idees que impugnaven l’statu quo i els poderosos. La mutació de certs valors en la classe obrera i les classes mitjanes precàries ha esquerdat l’autoritat del mestre, cosa que viuen i gestionen cada dia molts docents.
 
Aquesta anècdota de Baldoví no és un assumpte menor. I forma part de
la mateixa perversió conceptual que disculpa les maneres arrogants, classistes, fanàtiques, ràncies i agressives d’alguns polítics amb l’excusa que “és una persona molt preparada intel·lectualment”. Tenir estudis superiors no atorga llicència per tractar els adversaris, els votants d’altres opcions i els que et porten la contrària com una merda. De fet, passar per la univer­sitat no regala talent per al joc polític. Tots tenim al cap gent engalanada amb molts títols acadèmics que són un desastre polític, amb fracassos rotunds quan s’han presentat a les eleccions o han intentat arribar al poder.
 

Cada gest de menyspreu en el teatre polític quotidià és una escletxa per on entra la barbàrie

 
Anem als clàssics, ara que tot sembla de fireta. Albert Camus ho va ­resumir millor que ningú: “El feixisme és el menyspreu”. Cada gest de menyspreu en el teatre polític quo­tidià és una escletxa per on entra la barbàrie, com si fos el més normal. Camus escriu això a Cartes a un amic alemany : “Gosaria dir-li que lluitem precisament per matisos, però per uns matisos que tenen la importància de l’home mateix. Lluitem per aquest matís que separa el sacrifici de la ­mística; l’energia, de la violència;
la força, de la crueltat; per aquell matís més lleu encara que separa el que és fals del que és veritable i a l’home que esperem, dels covards déus que vostès somiaran”.
 
Moltes gràcies, professor Baldoví.