13 feb 2020 Misteris catalans d’avui
Hi ha dades que fan rodar el cap: el darrer sondeig de GAD3 per a La Vanguardia indica que només un 30,1% prefereixen “un referèndum sobre la independència” per resoldre el conflicte Catalunya-Espanya, alhora que el suport als partits independentistes s’acostaria al 50% a les futures eleccions catalanes i aquests obtindrien més de la meitat dels escons del Parlament. La paradoxa augmenta quan es demana directament als enquestats què votarien en un referèndum sobre la independència de Catalunya: el sí a la secessió obté un 44,1% mentre que el no arriba al 48,9%. Això passa al costat d’una altra dada rellevant, segons la mateixa enquesta: el bloc de la dreta espanyolista (Cs, PP i Vox) recula deu punts respecte dels resultats del 21-D del 2017.
Misteris catalans difícils de desxifrar. Com ha escrit l’amic Manuel Cuyàs, “ho entendria millor al revés: pugen els que volen la independència i baixen els partits que la defensen”. Sobretot tenint en compte que –el sondeig també ho dibuixa clarament– fins a un 61,1% suspenen la gestió del Govern de la Generalitat, integrat pels dos mateixos partits independentistes que, com hem dit, revaliden la confiança del seu electorat. Com s’ha d’interpretar tot plegat?
La paradoxa és que l’independentisme té més força i suport que la idea de la independència
Hipòtesi primera: el votant que s’ha passat a l’independentisme els darrers anys no té incentius per abandonar aquest espai i això fa que les transferències de vot es produeixin dins del bloc: baixa una mica JxCat i creixen ERC i la CUP. Per què el votant independentista decebut amb els seus no considera votar comuns o socialistes? Perquè pesen massa les ambigüitats que emet l’espai d’Unides Podem respecte de la qüestió catalana i, en el cas del PSC, perquè l’ombra del 155 és allargada i ERC ha pescat ja tot el que podia entre les bases socialistes més proclius a desmarcar-se del vincle amb el PSOE.
Hipòtesi segona: el votant independentista ha entès que l’etapa excepcional viscuda des de la tardor del 2017 (dominada per la repressió policial i judicial) disculpa els polítics de JxCat i d’ERC de la mala gestió governamental, dels errors, dels discursos equívocs i de les constants pugnes caïnites. El que seria motiu de càstig electoral en un context normal ho assumeix el votant independentista com un element secundari, que no altera les preferències davant les urnes. El conflicte de fons és l’element determinant per als electors concernits pel sobiranisme, més que qualsevol altra consideració, sobretot perquè són conscients que tots els comicis esdevenen una mena de prova d’esforç que serveix per mesurar la continuïtat i la robustesa d’aquest moviment.
Arribem al nus. A partir d’aquest sondeig, es podria concloure que els polítics independentistes, tot i les seves relliscades, gaudeixen de més prestigi que la mateixa idea de la independència, la qual cosa, al seu torn, amaga una nova paradoxa: per ara, és clamorosa l’absència d’una proposta alternativa a la creació d’un Estat català independent que, feta des de Madrid, sigui prou atractiva i competitiva per convidar una part significativa dels independentistes a repensar la seva posició. Pregunta obligada: és l’experiència fallida de l’octubre del 2017, amb violència de l’Estat inclosa, allò que evita que creixi el nombre dels sí a la independència o és l’actitud exhibida pels polítics independentistes a l’hora de concretar el seu ideal? Què pesa més?
L’independentisme té més força i suport que la idea de la independència. El titular és desconcertant. Aquesta és la fotografia que fa GAD3, agafem-la amb precaució, però tinguem-la present. Alguns respondrien que això és un èxit del que anomenen processisme, que vindria a ser la versió domesticada –diuen– de l’independentisme. D’altres potser veurien en aquesta contradicció la consolidació de l’independentisme com a projecte de revisió profunda (rupturista) dels consensos forjats durant la transició i l’expansió d’una cultura republicana de nou encuny que, en el conjunt d’Espanya, Podem va prometre però que ha desat en arribar al poder. I tampoc no cal descartar que es tracti d’una inèrcia i d’una continuïtat històrica, que regala al nou independentisme (faci el que faci) el vell espai del catalanisme polític, ampliat pel republicanisme i per l’anticapitalisme, en una suma de tradicions que, de fet, les reinventa a la llum del segle XXI. La pregunta persisteix: independentistes elegits per gestionar què, exactament?: la postautonomia, el prefederalisme o una fórmula inèdita de cosobirania?
Amb aquest panorama, resulta esotèric discutir sobre el pragmatisme com si fos el coronavirus que destruirà aquells que l’abracen. Elsa Artadi, del nucli de confiança de Puigdemont, ha dit que “l’independentisme pragmàtic és el més màgic i el menys pràctic de tots”, una afirmació que volia desqualificar els socis d’ERC però que pot convertir-se en un bumerang feridor, tenint en compte que la desobediència institucional comença i acaba amb una pancarta. I tenint en compte també que la taula de diàleg (a la qual el president Torra s’asseurà) neix d’un exercici de pragmatisme tan radical com inevitable en aquests moments.