24 feb 2020 Entre Madrid i Perpinyà
Si no passa res a última hora, demà passat, a Madrid, es farà la primera reunió de la taula de diàleg entre governs per abordar el conflicte català. La part que lidera Pedro Sánchez hi arriba cohesionada i amb una idea clara dels límits del terreny de joc (les declaracions del ministre Manuel Castells són eloqüents en aquest sentit), mentre que la part que lidera Quim Torra hi arriba enfrontada i amb tantes discrepàncies (per exemple, les paraules de l’ex-conseller Lluís Puig des de Brussel·les o les de Carme Forcadell des de la presó) que costa desxifrar el fil de l’estratègia que es vol desplegar. A més, hi ha un fet obvi que sobrevolarà la cita: el president espanyol té autoritat per assumir aquesta empresa, però el president català és una figura que plega, qüestionada i per lliure, al marge fins i tot de JxCat, coalició que té com a líder Carles Puigdemont, sense sintonia en aquests moments amb el president vicari, que té més ganes de marcar perfil propi que quan va ser investit.
Com vam apuntar en el seu moment, la taula entre governs no podrà funcionar de debò fins que es clarifiqui el panorama de l’independentisme català, cosa que no passarà –se suposa– fins que s’hagin celebrat les eleccions al Parlament, sense data encara. Per tant, això implica que ERC i el PSOE s’han de conjurar –no poden fer altra cosa– per omplir de contingut les reunions dels propers mesos, en aquest estrany interregne d’una legislatura esgotada però en espera de la data de caducitat. Som allí on érem: la taula existeix perquè Oriol Junqueras i Pedro Sánchez van moure fitxa, i és feina d’ambdós evitar que l’oportunitat fracassi abans de començar, escapolint-se com puguin de les inèrcies que mouen l’actuació de Torra i JxCat, poc motivats –no se n’amaguen pas– a empènyer aquest carro. La taula de diàleg és la taula de PSOE, Podem i ERC amb la presència de JxCat com a jugador tan necessari com imprevisible.
La taula de governs no podrà funcionar fins que s’aclareixi el panorama de l’independentisme
Tres dies després de la primera reunió de la taula de governs, dissabte que ve, Puigdemont farà una exhibició de força des de Perpinyà, per començar la llarga campanya electoral i per enviar un doble missatge: cap enfora, vol fer saber a ERC que no renuncia a res i, cap endins, avisa el PDECat, els postconvergents crítics i aquells que especulen amb muntar alguna candidatura (ja siguin els de Poblet o els de Primàries) que no pensa regalar cap espai, en cap direcció. El míting de Perpinyà també pretén fixar la següent idea força: no hi haurà negociació si Puigdemont queda al marge del que es parli a la taula.
Entre Madrid i Perpinyà, entre la reunió de dimecres i el míting de dissabte, la política catalana està atrapada fatalment en un camp de forces paralitzant, generat pel xoc diari de dues estratègies incompatibles: la d’ERC i la de Puigdemont, que no són complementàries, per bé que hi ha qui ho vol creure. Com més triguem a votar a Catalunya, més risc hi haurà que la taula de diàleg acabi sent només una fusta a què el nàufrag s’agafa per no ofegar-se.