12 mar 2020 De l’escàndol al sacrifici
La responsabilitat política existeix, sobretot, com a parallamps i tallafocs. Grandesa, misèria i utilitat del càrrec. És el que hem vist amb la dimissió del conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, i és l’únic que podia fer Alfred Bosch quan s’ha constatat que li va mancar diligència i contundència a l’hora de gestionar el presumpte cas d’assetjament sexual protagonitzat pel seu cap de gabinet, figura de la seva màxima confiança. L’assumpció de responsabilitats només es va produir –cal subratllar-ho– després de la publicació al diari Ara d’aquest episodi i el consegüent impacte de la notícia en l’esfera institucional i de partits de Catalunya. La relació entre responsabilitat i publicitat és evident, i posa en evidència la temptació irracional de molts dirigents (polítics, econòmics, socials) a l’hora de manegar aquests assumptes: evitar el soroll per damunt de tot. En la societat actual, sempre és pitjor intentar tapar la taca. Perquè la taca s’engrandeix amb el silenci. La lliçó està clara.
Bosch va comparèixer dilluns a la tarda davant de la premsa per solemnitzar la seva dimissió, des de la seu d’ERC i no des de la seva conselleria, un detall no menor, per remarcar que són els mateixos republicans –i no el president de la Generalitat– els que procedeixen a tallar en sec davant la ciutadania. La frase més important de l’al·locució del dimissionari va ser: “Avui faig més servei al país marxant que quedant-me”, perquè ens recorda que tot escàndol en l’esfera política exigeix un sacrifici per delimitar el perímetre de l’oprobi i evitar així que tota l’organització (tota la conselleria, tot el Govern i tot el partit) es vegi infectada per una actuació individual.
El polític, amb la sobreactuació, reclama, d’alguna manera, el perdó de la ciutadania
A més d’apartar el presumpte culpable dels fets, era necessari que Bosch, el seu superior jeràrquic, pagués amb la seva sortida pel mal infligit a la reputació d’una marca i un projecte. El sacrifici cerca minimitzar les conseqüències de l’esdeveniment i també és indispensable per restaurar el bé més preuat de l’organització: la seva credibilitat i la seva honorabilitat. I els temps no estan per a mitges tintes. Com ha escrit John B. Thompson, especialista en crisis polítiques, els escàndols sexuals són importants quan les normes transgredides “tenen algun grau de capacitat moral vinculant en els contextos en què s’han produït”. Està clar que, després de la irrupció del moviment #MeToo, el feminisme ha aconseguit que el rebuig a aquests episodis s’hagi convertit en mainstream , igual que els valors que l’informen.
L’horitzó electoral encara imprimeix més pressió a aquesta crisi i, d’altra banda, anima els missatges desconcertants dels que veuen la palla a l’ull aliè i no veuen la biga en el propi. En aquest sentit, el zel de les declaracions dels consellers Puigneró i Budó (JxCat) sobre el seu col·lega Bosch (ERC) no sembla casual, com no ho són les referències indirectes dels republicans a la passivitat dels seus socis en el cas de la investigació a Laura Borràs per uns contractes que va adjudicar quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes. La lluita aferrissada entre les dues principals forces de l’independentisme per aconseguir el primer lloc a les urnes no exclou la munició que es deriva de qualsevol escàndol, sigui per diners públics o per assetjament sexual. El professor Andreu Casero, estudiós del fenomen, escriu que “en aquests casos, els subjectes en lluita, individuals o col·lectius, intentaran defensar les seves estructures de plausibilitat específiques amb la finalitat, si és factible, d’imposar-les com la definició oficial de la realitat i de substituir les construccions anteriors”. D’altra banda, no deixa de ser estrany que la corrupció estructural que suposa la incompetència d’alguns alts càrrecs (del partit que sigui) no interessi ningú, una inèrcia que afebleix la confiança en les institucions.
El triangle format per la responsabilitat, l’exemplaritat i la proporcionalitat és fràgil i inestable, i està sotmès a valoracions oscil·lants que desplacen els nivells de tolerància en funció de cada clima d’opinió i de cada context. L’erosió d’aquest triangle prové, bàsicament, de dues actituds antagòniques que tenen tendència a adoptar els nostres representants democràtics quan es veuen acorralats per històries que els posen a la picota: l’ocultació i la sobreactuació. Amb l’ocultació, el polític prova de buscar la impunitat, i amb la sobreactuació, reclama, d’alguna manera, el perdó de la ciutadania. Davant la indignació per una cosa que la societat considera intolerable amb raó, la sobreactuació del dirigent concernit conté un exercici de recàrrega, per la porta del darrere, de la seva autoritat trencada, a partir del reconeixement teatralitzat de l’error.
Però res no és de franc. Un subproducte del ritual de sacrifici per contenir els danys de l’escàndol és la hipermoralització de l’escena política i dels seus actors, amb efectes incerts i incontrolats sobre la lògica de les decisions democràtiques. És un greu efecte secundari d’una medicina obligada.