30 mar 2020 Líders blancs o augustos

Michel Tournier, al llibre El espejo de las ideas , dedica un capítol deliciós a dues figures contraposades: el pallasso blanc i el pallasso vermell o august. El primer “fa que la gent rigui dels altres, de l’altre, de l’august”, però el seu art es basa a quedar sa i estalvi, ja que “guarda les distàncies, roman intacte, fora de l’abast, el riure que provoca no l’esquitxa, és una dutxa destinada al pallasso vermell, que és allà per aguantar el que li llancin”. El segon, que és el més popular entre el públic, “s’ofereix per rebre tots els cops, ell porta el seu discurs, el seu abillament i la seva mímica al súmmum del grotesc”; la missió de l’august es basa en l’empatia i en l’accident, és un personatge proper a les flaqueses de l’espectador.

Tournier col·loca aquesta plantilla sobre alguns polítics de la V República i veu De Gaulle, Marchais, Chirac i Barre com a membres de l’equip dels augustos. En canvi, considera “purs pallassos blancs” Mitterrand, Giscard d’Estaing i Balladur. La crisi del coronavirus, gestionada per dirigents elegits a les urnes (si més no en les democràcies homologables) ens permet observar amb una llum inusitada i crua aquesta galeria de governants d’un tipus i un altre, a Espanya, a Catalunya i a una gran capital com Barcelona. També al conjunt d’Europa, on la lluita entre líders augustos i líders blancs se superposa a la topada, més visible, entre estats del nord i estats del sud i entre polítics ocupats a resoldre problemes i polítics obsessionats a deixar ben clar cada dia “qui mana aquí”. Quan tot això passi caldrà analitzar serenament quin lloc ha tingut en la presa de decisions d’alguns –per exemple, de Pedro Sánchez– l’imperatiu simbòlic de mostrar la jerarquia de poder tant sí com no. Més enllà de l’ètica de la responsabilitat i de l’ètica de la convicció, i més enllà de celebrar totes les rectificacions que vinguin per combatre la pandèmia, descobrirem –potser– l’estètica del comandament com a eix rector –malaurat– de certes apostes.

Més enllà de l’ètica dela responsabilitat descobrirem l’estètica del comandament com a eix rector de certes apostes

Deixo a la intel·ligència dels lectors d’aquestes pàgines la catalogació dels nostres líders barcelonins, catalans, espanyols i europeus, tot i que donaré una pista perquè us animeu amb aquest divertit exercici: la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha fet tot el possible per militar al grup dels pallassos blancs, aquests que, segons Michael Tournier, són “gent que prefereix observar i maniobrar sense exposar-se”.

Édouard Balladur, que va ser primer ministre de França i que també forma part del “partit blanc”, va escriure Maquiavelo en democracia , un assaig ple de bons consells. Aquí en copio un, per si fa servei a algú: “Cal no oblidar que els ciutadans tenen més discerniment que no es pensen els que en pretenen influenciar l’opinió; que senten la necessitat d’estabilitat i de veritat. No els agrada que se’ls representi gaire temps la comèdia dels bons sentiments ficticis, són sensibles a allò que és cert i detecten l’artifici de certes actituds”.