12 mai 2020 Lluny de Badalona
«Els líders locals que havien de construir un govern d’esquerres han estat dominats pel ressentiment, la vanitat i el vol gallinaci»
Demano disculpes als badalonins perquè ara entraré en un assumpte que ells ben segur coneixen molt millor que qui firma aquestes ratlles. No pretenc passar per expert en política badalonina, m’interessa posar damunt la taula un aspecte general que depassa aquest terme municipal. Amb tot, he procurat informar-me del rerefons de l’elecció del popular García Albiol com alcalde i la conclusió és clara, per bé que alguns estaran interessats a presentar-ho d’una altra manera: el factor humà s’ha imposat.
Això no seria notícia si no fos que, lluny de Badalona, la tendència és a observar aquest episodi amb les ulleres ideològiques habituals; per reblar el clau, la foto que ens arriba és la d’unes esquerres que han estat incapaces de lligar un acord -ja no diguem un projecte- alternatiu al partit més votat en les darreres municipals en aquesta ciutat. Perquè no es pot oblidar ni minimitzar que Albiol va tenir més vots que la resta d’alcaldables.
Les oques sempre han portat bec. Visc en una ciutat on, després de les eleccions del 1991, va governar una aliança de CiU i Iniciativa. Vull dir que estic curat d’espants i que no trobo impròpia cap combinació
entre partits, si exceptuem les que inclouen els ultres, que considero han de ser aïllats per la resta de representats democràtics. En aquest sentit, no hi ha pactes contranatura, llevat d’aquells que es fan -repeteixo- amb els que atempten contra els valors essencials del sistema democràtic. Allò que va fer possible a Vilanova i la Geltrú una entesa entre un convergent i un poscomunista va ser el factor humà, de la mateixa manera que el factor humà és el que va condemnar l’anterior alcalde socialista a perdre el poder.
El factor humà explica, gairebé sempre, el que passa en un poble petit o en una gran ciutat, quan es tracta de constituir un equip de govern. Per posar un exemple bonic: que la química entre Ada Colau i Ernest Maragall fos pèssima va ser tan important o més que les prevencions que els comuns tenien davant les estratègies de l’independentisme. Que la química entre Manel Valls i Albert Rivera fos nefasta va acabar d’asfaltar la pista d’aterratge per a comuns i socialistes. I que les relacions personals entre Elsa Artadi i Ernest Maragall no fossin precisament bones explica també que la candidata suposadament perdedora acabés alçant la vara. En tot això que he descrit no hi ha a res que tingui a veure amb la ideologia ni amb les polítiques que cal aplicar. Som en un univers dominat per les fílies, les fòbies, la pell i un punt irracional gens menyspreable.
Assistirem ara a l’espectacle previsible de l’anàlisi ideològica de la peripècia badalonina, amb tots els ets i uts. Tindrem grans disquisicions sobre la naturalesa caïnita de les esquerres així com notables especulacions sobre la naturalesa immadura de l’independentisme, i no descartem singulars cavil·lacions sobre l’ànima metropolitana (erràtica o no) de la nova política, etcètera. A més, una part del públic té ganes de creure que l’alcaldia d’Albiol és fruit, sobretot, de tèrboles conspiracions teixides des dels despatxos de Barcelona i de Madrid, i que hi ha una lògica inexorable que pot explicar-ho tot.
És més literari pensar que Miquel Iceta i Alejandro Fernández s’han jugat Badalona als xinos que admetre que els líders locals que havien de construir un govern d’esquerres han estat dominats pel ressentiment, la vanitat i el vol gallinaci. No dic que les direccions del PSC i del PP no hagin mogut els seus fils, perquè això sempre passa, però em consta que aquesta partida s’ha decidit sobre el terreny i per part dels indígenes concernits.
La política és sempre un fet localitzat, deutor de les circumstàncies d’un context determinat. A Badalona o Sacramento, capital de l’Estat de Califòrnia, per dir una ciutat on em plauria de passar una temporada. La política la fa gent, amb més o menys gràcia, i amb més o menys generositat, ni més ni menys. La gran conspiració de Badalona no és res més que la conxorxa dels enzes, per dir-ho amb el títol en català d’una novel·la nord-americana que em va fer pixar de riure quan, de ben jove, la vaig llegir d’una tirada.