25 jun 2020 Els GAL i la incomoditat d’Iglesias

La justícia va establir que darrere del terrorisme dels GAL hi havia destacadíssims membres dels governs socialistes, així com funcionaris de les forces i cossos de seguretat de l’Estat. Això és història. Si el Tribunal Suprem va condemnar José Barrionuevo, Rafael Vera, Julián Sancristóbal i nou homes més pel segrest de Segundo Marey és perquè es va provar que la lluita contra ETA havia degenerat en una guerra bruta que, amb l’objectiu de defensar les lleis i la vida, havia creat una xarxa mafiosa i criminal que, ­actuant al marge de l’Estat de dret, havia erosionat la legitimitat del poder democràtic des del seu interior, la qual cosa era un regal per als etarres i els seus partidaris.
 
Fem memòria: en aquell moment, i malgrat que el PP i certa premsa van utilitzar els crims del GAL per afeblir el PSOE (en un exercici de fariseisme monumental, ja que la dreta havia encoratjat, anteriorment, grups armats similars), l’opinió ­pública espanyola no va criticar massivament el que Barrionuevo i els seus còmplices van dur a terme, ni es va escandalitzar per això. Tret del País Basc, per raons òbvies, la societat va assumir, en general, que contra ETA tot s’hi valia. Alguns analistes van sintetitzar aquell clima moral amb la tesi següent: cal acatar la sentència del cas Marey, però és contrària a “la convicció social dominant”, segons la qual recórrer
a mercenaris, segrestos, execucions sense judici i enterraments en calç viva és acceptable si es tracta d’eliminar els terroristes d’ETA. Convicció social.

Guanyes impugnant “el règim del 78” i després li treus importància al pitjor del mandat de González

El PSOE sempre va saber que les seves bases –malgrat el bombardeig mediàtic– no els fallarien per l’assumpte dels GAL. La derrota dolça de González l’any 1996 –que va permetre al PP arribar al govern espanyol– no va tenir com a motor el desgast per la guerra bruta, sinó la pèrdua de confiança que van provocar els casos més sonats de corrupció. Per tot això no es pot parlar avui dels GAL sense tenir en compte que, malgrat la sentència del Suprem (amb el vot particular del president de la Sala i tres magistrats oposats a la condemna), no va existir repulsa social per aquells crims. Al contrari, en certs entorns, l’episodi va servir per llançar un missatge clar: als so­cialistes no els cauen els anells si han d’embrutar-se les mans per preservar la llei i l’ordre. D’altra banda, Jordi Pujol, que en aquella època era el soci preferent de José M.ª Aznar al costat del PNB, va afegir al comunicat oficial de CiU sobre la sentència unes referències a “la magnanimitat i el sentit del bé comú”, paraules que semblaven la pista d’aterratge per a eventuals indults, i perquè els populars deixessin de burxar en aquella claveguera.
 
Quan Podem va assolir un acord per governar amb el PSOE, havia de saber que s’asseuria a la taula amb representants d’un partit centenari amb una llarga història de llums i ombres. Estranys rebots han portat els GAL a la vorera de l’actualitat, com les restes d’un naufragi que destorba en la memòria. En aquest panorama, Podem ha experimentat la tensió irresoluble entre la promesa de regeneració radical del 15-M i l’aposta reformista que suposa el programa acordat amb Pedro Sánchez. Si l’organització que es va proclamar hereva dels indignats s’hagués mantingut en la ­puresa del que Bernard Crick anomena “la política estudiantil”, Pablo Echenique i els altres no haurien hagut de retorçar matusserament la seva retòrica per defensar un marc de sentit que abans rebutjaven i que avui certifica la seva aposta pel pragmatisme. Pili Zabala, germana d’una de les víc­times dels GAL i candidata a lehendakari per Podem el 2016, va trucar al vicepresident per expressar-li la seva preocupació i dir-li que “si prenen aquestes decisions,
jo m’allunyaré; jo no aguantaré aquests menyspreus, aquests passos enrere”. Les contradiccions són madures: guanyes impugnant solemnement “el règim del 78” i, després, des del poder, li treus importància al pitjor que va passar sota el mandat de González.
 
Al final, els d’Iglesias van rectificar i van decidir avalar al Congrés dels Diputats la creació d’una comissió d’investigació sobre la presumpta vinculació de Felipe González amb els GAL. El malestar a Podem Euskadi i als comuns, a Catalunya, va influir en aquest gir de guió. Hauria passat el mateix si els vots d’Unides Podem haguessin estat imprescindibles per evitar el tràngol al PSOE? La iniciativa d’escrutar aquest passat pudent no ha prosperat, gràcies als vots de socialistes, populars i Vox a la mesa de la Cambra Baixa. És un avís. Iglesias es pot anar preparant per afrontar més situacions d’aquesta mena; té al seu favor que els crítics amb el seu realisme –els fonamentalistes, per dir-ho amb el llenguatge d’Els Verds alemanys dels vuitanta– ja són gairebé tots fora de l’orga­nització.
 
Al mig d’aquest llot, el 1998, els socialistes retreien al PP que hagués donat la ­punyalada a l’esperit de la transició i que practiqués el revengisme. Avui, els po­pulars (i també els ultres) garanteixen al socialista González una jubilació sense ensurts i sense necròpsies morals.