25 jun 2020 De traïdors, sants i honors ferits

«El procés sobiranista va començar com un torcebraç amb l’Estat espanyol i ha acabat com una esbroncada de cunyats en un dinar de Nadal»

El present practica el filldeputisme per sobre de les seves possibilitats: el mateix dia que el Congrés dels Diputats aprova el suplicatori perquè Laura Borràs, cap de files de JxCat a Madrid, pugui ser jutjada pel Tribunal Suprem resulta que Daniel Osàcar, ex-tresorer de Convergència, entra a la presó de Brians2 per complir tres anys i mig de condemna pel cas Palau. Són dues estampes que no tenen res a veure i, alhora, tenen molt a veure.
 
La llarga metamorfosi del pujolisme crepuscular cap a l’independentisme de Puigdemont inclou una sèrie d’exorcismes, mitjançant els quals la pàtria lliure serà -se’ns diu- un premi per als més honrats. Guanyarem perquè hem fet fora els corruptes, canta el trobador. Com si els processos d’emancipació nacional fossin missió exclusiva de sants, com si al voltant de George Washington o de David Ben-Gurion -per dir dos exemples que estimo- no hi hagués cap mala peça, cap element tòxic, o cap imbècil.
 
S’ha dit i repetit que la nostra República serà una nació virtuosa i exemplar que -com un far moral- il·luminarà els pobles del món. La nova República ens redimirà de tots els pecats de la transició espanyola, inclosos aquells que han covat -per reacció- l’horitzó sobiranista. Però només les criatures i la CUP accepten les faules on el bé i el mal -per dir-ho com els guionistes de Hollywood- van per carrils completament separats. Recordeu que a la nostra futura República -tal com van les coses- es prohibiran els casinos, els policies antiavalots i els mestres que no donin sempre la raó als pares xupi-guai.
 
L’espectacle de retrets enverinats entre JxCat, ERC i la CUP arran del suplicatori de Borràs recorda el teatre del Siglo de Oro espanyol: tot acaba reduït a una suposada qüestió d’honor, tots s’ofenen, tots se senten enganyats per la resta, tots diuen tenir la veritat, i tot passa pel “caixa o faixa”. De Fuenteovejuna a La vida es sueño.
 
A les xarxes socials, aquest duel adquireix unes tonalitats més brutes, és un veritable festival de ràbies desfermades, que fan més mal que la pandèmia. El procés sobiranista va començar com un torcebraç amb l’Estat espanyol i ha acabat com una bronca de cunyats en un dinar de Nadal. Els bascos sobiranistes -que s’ho miren amb més interès que d’altres tercers- no acaben d’entendre d’on surt tanta mala llet, una situació que -poc o molt- els acaba tocant.
 
La tempestuosa relació entre JxCat, ERC i la CUP s’organitza a partir de constants i espasmòdiques proves-trampes d’autenticitat, honradesa i puresa que cadascun d’aquests actors interpreta com més li convé, d’acord amb els seus interessos i circumstàncies. És molt cansat. Dit això, hem de poder tenir un debat adult sobre què fan o deixen de fer els polítics de l’estelada, al marge del fet que el Tribunal Suprem no és pas neutral, cosa que ja hem comprovat a bastament. En aquest sentit, em demano si JxCat ha seguit una estratègia intel·ligent en el cas Borràs o, més aviat, ha sucumbit a l’esquema sacrificial explorat pel president Torra amb l’episodi de les pancartes.
 
Això ens porta a un assumpte que ja hem tocat en aquestes columnes: l’independentisme ha de triar bé les batalles que fa, amb mirada llarga, perquè anar a tots els xocs amb l’Estat és caminar cap a derrotes segures, que afebleixen el conjunt de l’independentisme. I una nota a peu de pàgina, que molts pensen avui però que no gosen dir en veu alta: Xavier Trias no va gaudir de la mateixa solidaritat que Laura Borràs quan va ser acusat, des de les clavegueres de l’Estat, de tenir diners amagats a Suïssa, fet que es va demostrar fals. Per què? Farem la República sense la gent que representa Trias o és que els donem per amortitzats? Penseu-hi.
 
El problema no és exactament ni el partidisme ni la lluita descarnada pel poder. Ni tan sols la química pèssima entre els líders principals. El problema és no entendre que el capital acumulat per l’independentisme des del 2012 es volatilitza de manera estúpida a mesura que les batusses i els retrets ho tapen tot, i mentre no qualla cap estratègia unitària ni apareixen lideratges que siguin capaços de superar el ressentiment.
 
El meu amic Víctor Alba, periodista brillant, militant del POUM, lluitador contra els totalitarismes i veu lúcida, va escriure això l’any 1983, tot recordant Andreu Nin, al diari Avui: “Sempre és més còmode de carregar les culpes als altres— i, naturalment, amb les culpes hi van els adjectius difamatoris—, que no pas reconèixer els errors propis. A jutjar per aquesta allau de calúmnies d’ara, Catalunya es compon de gairebé una meitat de traïdors i gairebé una meitat de feixistes, i uns quants que creuen que tots els altres són a la vegada ‘traïdors i feixistes”. Malauradament, el diagnòstic sever d’Alba -que veia com es repetien moltes actituds negatives pròpies dels anys de la Guerra Civil- encara és plenament vigent, com si no fóssim capaços d’aprendre res dels nostres errors col·lectius.