17 nov 2020 De l’aparell al trasto
Alfonso Guerra ens va regalar grans tardes de guinyol quan anava pel món com a vicepresident de l’Executiu espanyol. Ahir, en un programa de TVE, va tenir nostàlgia del titella que va ser i va deixar anar una de les seves ocurrències: “Tots els règims que persegueixen una llengua, el franquisme a Catalunya o el País Basc, o a Catalunya els regionalistes amb el castellà, tots tenen trets d’autoritarisme”. La comparació és ofensiva i, a més, parteix d’una mentida: en la societat catalana no es persegueix la llengua castellana, n’hi ha prou amb fer un tomb per Barcelona o pel poble que sigui per comprovar-ho. Dit això, per què algú que va ser tan important s’entossudeix a acabar els seus dies oficiant de piròman per a delit de Vox i similars?
A falta d’un psicoanalista a la sala, acudeixo a un dels millors experts en Guerra, l’escriptor Jorge Semprún, que va haver de suportar-lo molt de prop quan va ser ministre de Cultura d’un dels gabinets de Felipe González. A les pàgines de Federico Sánchez se despide de ustedes , Semprún ens ofereix la radiografia del paio: “El més important era haver-li posat un cascavell polític a Alfonso Guerra, haver denunciat la cultura arrogant i arcaica d’aparell que ell encarnava millor que ningú. Però que qualsevol altre hagués pogut encarnar, en altres circumstàncies. I és la cultura d’aparell el que cal combatre, el que cal reformar permanentment, amb o sense Guerra”. Els que viuen en l’aparell i són aparell no necessiten pensar, es limiten a emetre tòpics que busquen l’aplaudiment de la parròquia. A Guerra l’aplaudien molt en el passat i potser enyora aquells temps en què triomfava amb els seus acudits a les places de toros, com a teloner del seu amic i cap.
A Alfonso Guerra l’aplaudien molt en el passat i potser enyora aquells temps
En la gran rondalla de la transició, Guerra encarna el dolent dels bons, el justicier que dona xarop de bastó en nom del poble. A falta de Robin Hood, hi ha Rinconete i Cortadillo. El drama és no saber retirar-se a temps, i passar de la cultura d’aparell a la cultura del trasto, de la conspiració permanent a l’obsessió de jubilat. Avui, molts altres –en tots els partits– continuen practicant el pitjor de la cultura d’aparell, Guerra no va ser el primer ni l’últim. La cultura arrogant i arcaica d’aparell és un refugi perfecte per a mediocres, espavilats i impostors.
El que Guerra pensi del català i Catalunya –o de qualsevol cosa– té valor escàs. Ho va explicar Semprún millor que ningú: “La seva opinió sobre la dreta i l’esquerra em deixa fred. De totes maneres ja estic acostumat a ser tractat d’home de dretes per tota mena d’imbècils”.