09 nov 2020 El mètode Roca Junyent

Poca broma. Poquíssima. L’esperit i el mètode Roca Junyent inspira els independentistes, sense ells saber-ho. No hi haurà bloqueig dels pressupostos generals de l’Estat, ERC no vol aparèixer com un partit que va contra l’interès general quan la majoria dels ciutadans viu amb neguit a causa dels efectes socials i econòmics de la pandèmia. No hi ha marge per a numerets, costaria massa d’entendre. Mentre, els de JxCat són conscients que la gesticulació excessiva lliga malament amb el malestar dominant, tot i que Laura Borràs necessita diferenciar-se d’alguna manera dels republicans; l’exercici és complicat perquè els quatre diputats del seu grup que es mantenen fidels al PDECat volen jugar aquesta partida com els convergents de sempre, i no regalaran -se suposa- a Gabriel Rufián l’exclusiva del possibilisme.
 
Miquel Roca Junyent -que va ser el portaveu de CiU al Congrés dels Diputats durant divuit anys- és avui el mestre i guia (involuntari) d’algunes figures de l’independentisme que han de fer política a Madrid, si us plau per força. El número dos de Pujol no va ser mai independentista, però el seu mètode autonomista també pot funcionar en mans d’aquells que propugnen la secessió per al futur. Es tracta d’un mètode sense el qual la famosa estratègia pujoliana del peix al cove (obtenir competències i recursos per a la Generalitat a canvi de contribuir a la governabilitat espanyola) no hauria tingut cap recorregut. L’eminent advocat i polític va resumir perfectament la seva manera de fer en una conferència de desembre del 1997, gairebé tres anys després d’haver plegat de la seva responsabilitat: “Destorbàvem el 1977, com destorbem el 1997, però la nostra obligació és destorbar. El dia que no destorbem, serà que ja no existim”. La mecànica pujolista-roquista del peix al cove administrava amb habilitat la pressió de la Minoria Catalana sobre l’Executiu espanyol de torn: amb una mà es destorbava la Moncloa i amb l’altra se li prometia suport. Calia tenir molta cintura. Pere Aragonès va deixar clar divendres que el fet de no presentar una esmena a la totalitat dels pressupostos de Pedro Sánchez no és cap xec en blanc; lliçó roquista apresa: no tens premi si no saps destorbar amb gràcia. Cal dir que Arrimadas també ha descobert el kit de màgia de Roca i assaja els mateixos trucs.
 
Oriol Junqueras, Aragonès i Rufián volen adaptar aquest modus operandi a l’independentisme pragmàtic igual que Àngels Chacón, David Bonvehí, Ferran Bel i Marc Solsona pretenen fer-ho a l’independentisme tranquil no unilateralista que reivindiquen després de sortir de l’òrbita de Puigdemont. Fem memòria: el final del peix al cove va arribar amb la majoria absoluta d’Aznar de l’any 2000, quan el PP ja no tenia cap incentiu per dir amén a les llistes de Pujol. La gran diferència és que el mètode Roca Junyent ara no depèn d’un únic jugador, són tres els susceptibles de posar-lo en pràctica: ERC, els postconvergents i els puigdemontistes. Per això Sánchez intentarà pagar el preu més baix possible per aprovar els seus comptes.