14 des 2020 Amb el PSC i sense alhora
Les coses estan així: el principal adversari d’ERC és el PSC (després de JxCat) i el principal adversari de JxCat és el PSC (després d’ERC), i és altament probable que el concurs dels socialistes sigui necessari per aprovar les grans polítiques de país després de les eleccions del 14 de febrer, sigui quina sigui la composició del Govern. Per això, durant la futura campanya catalana, republicans i puigdemontistes jugaran a distanciar-se al màxim possible de Miquel Iceta, com si l’elector no tingués present que ERC ha votat els pressupostos de Pedro Sánchez i que JxCat acompanya el PSC en el govern de la Diputació de Barcelona.
Aquest és el millor del mons per als socialistes catalans, que no s’han de moure gaire per aspirar a ser la segona força del Parlament (o la primera, si la caiguda de Cs resulta més estrepitosa del que diuen les enquestes). A Iceta no li cal estressar-se, en té prou de no cometre errors i esperar que les inèrcies de la Moncloa li retornin votants i l’ajudin a pescar paperetes noves entre els que volen una opció estabilitzadora. ERC continua apostant per penetrar en l’electorat socialista metropolità (des d’un possibilisme que ahir explicava Oriol Junqueras en aquestes pàgines), per la qual cosa manté el suport a Sánchez i no es pot permetre un discurs que demonitzi excessivament aquest espai, malgrat que el guió dels republicans passa per negar taxativament la possibilitat d’un tripartit. Els de Puigdemont, en canvi, juguen a picar fort contra el PSC i el PSOE, com si això fos el termòmetre del compromís amb la independència.
La complexitat social catalana troba en el partit d’Iceta una expressió articulada capaç de consensuar polítiques
Tota la retòrica de JxCat i d’ERC sobre el PSC no es pot deslligar d’alguns fets, que ara recordaré. Primer: els republicans –en teoria– poden pactar amb els puigdemontistes i amb els comuns, mentre que els de Puigdemont només ho poden fer amb els republicans. Segon: la CUP, que ara vol competir com mai per atreure votants dels comuns (amb Dolors Sabater com a cap de llista), no sembla gaire predisposada a repetir acords amb JxCat. Tercer: els comuns exclouen, per principi, qualsevol acord amb JxCat, mentre que preveuen pactes amb ERC, una circumstància molt important. Quart: els socialistes han demostrat que no tenen problemes per subscriure acords amb els republicans i JxCat, i també podrien pactar –segurament– amb el PDECat, en cas que els d’Àngels Chacón entressin a la Cambra. I cinquè: la lluita pel primer lloc entre JxCat i ERC no és només per la presidència de la Generalitat, sinó per saber quina estratègia (i quina política d’aliances) rep l’aval majoritari de les bases del procés.
El PSC continua sent la ròtula indispensable d’un país en què la sobiranització del catalanisme no ha alterat la complexitat social. Aquesta complexitat troba en l’opció socialista una expressió articulada capaç de dialogar i consensuar polítiques amb els independentistes, cosa que no passa amb el PP ni amb Cs. L’aplicació del 155 va tapar aquesta realitat, però és tossuda. Això ho sap Junqueras i ho sap (sense dir-ho) Puigdemont. Si al quadre hi sumem que el PSOE governa Espanya, queda clar que no es repetirà el paisatge del desembre del 2017.