08 feb 2021 Dolors Sabater, la noia del camió
Quan només tenia setze anys ja era molt coneguda a la seva ciutat, Badalona, perquè conduïa un camió gros de l’empresa familiar, dedicada al tractament i distribució de seu per elaborar sabons, candeles i altres productes. Aquell mateix camió li va servir per portar a terme les seves primeres aventures com a activista, amb la colla d’amics. Dolors Sabater, cap de llista de la CUP i exalcaldessa, fa la sensació que encara no ha baixat del camió insubmís de la seva adolescència. Els ulls li brillen quan exposa les seves idees: això ens fa oblidar que és la presidenciable més veterana d’aquesta campanya –nascuda el 1960–, la número 1 de la llista que, paradoxalment, vol encarnar la rebel·lia de les ultimíssimes generacions, les que no se senten concernides pel “règim del 78”.
El camió de la professora Dolors Sabater –filla del centre de la ciutat amb una llarga experiència de voluntariat als barris i sòcia d’Òmnium– circula des de sempre pel mapa de les utopies, i busca un lloc especial entre Ítaca i Porto Alegre, entre una República catalana roja-verda-lila i el progressisme global més emblemàtic, amb una brúixola que li permeti ser tan d’esquerres com els comuns i tan indepe com els cupaires. I tan propera a la gent com volen ser-ho els d’ERC. Aquesta és –en teoria– la síntesi que va cuinar per arribar a l’alcaldia, el juny del 2015, i convertir Badalona en un laboratori sense precedents: l’únic lloc de Catalunya on Podem, la CUP, els postcomunistes i els republicans van posar-se d’acord per governar. Tenien un al·licient important: barrar el pas al candidat més votat, el popular García Albiol.
El PSC va fer confiança a Saba-ter, que també va tenir, de propina, el vot de l’únic regidor convergent. Molts partits l’havien intentat fitxar abans, però no va ser fins llavors, com a líder de Guanyem Badalona en Comú, que va fer el salt a l’arena institucional.
La CUP l’ha corregida dues vegades durant la campanya, un fet insòlit; potser és un vers massa lliure per a aquesta època
Els que la coneixen apunten que l’adjectiu que millor defineix Sabater és autèntica . L’autenticitat li dona corda però també alguns problemes, perquè “li costa aterrar en els codis de la realpolitik i en el teatre mediàtic, és millor xerrant amb un grup sense càmeres al davant que en un debat televisiu”. Compromesa amb tot el que fa, no té la distància freda dels polítics professionals, i tendeix a viure les crítiques com un assumpte personal. A la motxilla porta el cristianisme de base, la lluita contra el servei militar, les protestes contra la guerra de l’Iraq, i moltes hores escoltant els seus veïns. Encara avui la recorden manifestant-se amb un nadó als braços. Sabater té dos fills i, fa poc, ha estat àvia per segona vegada. Li agrada restaurar mobles.
L’experiment a l’Ajuntament badaloní va començar amb il·lusió però va truncar-se. Sabater arrossega la malenconia pròpia dels esforços inútils, que diria Ortega y Gasset. Ella hi dedicava moltes hores, era la primera d’arribar i l’última de plegar, però tot era ple de dificultats: excés de deliberació i un equip amb moltes sensibilitats. A més, Sabater –que té bona relació amb Iglesias– va desatendre els dirigents socialistes mentre penetrava entre les seves bases, i això va encendre les alarmes del PSC. Altres asseguren que la seva implicació en el referèndum de l’1-O i en la jornada del 27 d’octubre del 2017 –quan la declaració fake d’independència– va trencar l’equilibri que mantenia entre progressisme i sobiranisme. “Si hagués estat tan cautelosa com Colau encara seria alcaldessa”, afirmen algunes fonts.
Amb el suport de David Fernàndez, Sabater ha esdevingut la cap de llista de la CUP, aposta vista amb reticència per alguns sectors. L’organització l’ha corregit dues vegades durant la campanya, un fet certament insòlit. Potser la noia del camió és un vers massa lliure per a aquesta època.