20 mai 2021 El to i les palanques

S’imposa el pragmatisme de tenir alguna mena de poder a la pulsió antipolítica vis­ceral que ha seduït durant molt de temps un sector de l’independentisme, extraviat per la idea que l’autonomia és un obstacle per a la ­secessió. Guanya el fet obvi de tenir palanques i càrrecs mentre perd el mite d’un ­poder destituent i capaç de desbordar-ho tot. Finalment, ERC i Junts han acordat fer Govern, sobretot perquè no era gens fàcil explicar a la parròquia una repetició electoral incerta, lesiva i antipàtica.
 
S’ha imposat també la lò­gica agònica que va conduir els dirigents del procés a fer una declaració unilateral d’independència fake l’octubre del 2017: aquella es va fer perquè no fos dit que no es ­feia, i aquest acord arriba ­perquè no sigui dit que no es pacta. En aquell cas, el producte era únicament sim­bòlic. Ara, en canvi, es crea un nou Ga­binet autonòmic, responsable de gestionar el país en un moment especialment greu des del punt de vista social i econòmic.
 

És imprescindible que la nova presidència sigui sinònim de lideratge integrador

 
Hi ha una lectura hiperconspirativa de les llargues negociacions entre republicans i juntaires segons la qual els de Puigdemont –moguts pel gen convergent– van distreure hàbilment durant moltes setmanes els de Junqueras amb l’assumpte bizantí del Consell per la Re­pública, amb la intenció d’aconseguir, en el darrer minut, les conselleries amb més ­poder i pressupost. Aquesta versió no em convenç. En aquest context, l’atzar (i les discrepàncies a cada casa) té més pes que la intel·ligència, com en tenen la necessitat i la proximitat de la catàstrofe, grans incentius per cooperar.
 
Venim d’un Govern sense impuls, incapaç de transmetre confiança i marcat per una presidència sense autoritat. El nou Executiu neix amb fòrceps i això no ­convida a l’optimisme, tanmateix no es tracta d’una simple continuació del que hem vist. Els socis que integren el nou Govern són els mateixos que integraven l’anterior, però hi ha tres diferències subs­tancials. En primer lloc, la prelació: es tracta d’un Executiu d’ERC i de Junts, abans ho era de Junts i d’ERC, la qual cosa representa que la responsabilitat principal és avui per als republicans, que són els que ­ostenten la presidència. En segon lloc, el ­lideratge: ­Pere Aragonès exercirà com a president sense reserves, res a veure amb el paper de Quim Torra, un activista que va autoli­mitar-se des del primer dia. I, en tercer lloc, el context: l’anterior Govern va ­engegar (atropelladament) durant la llar-ga ressaca d’un octubre convuls mentre aquest engega quan comencem a veure el final d’una pandèmia, que exigeix polítiques ambicioses que ajudin la societat a recu­perar-se.
 
Qualsevol govern són polítiques, prioritats i pressupostos, però també és un relat. Qui governa explica una història que pretén donar sentit a tot el que fa, amb un to determinat; el to del governant és més de la meitat del seu èxit davant dels administrats. Encara que l’acord entre ERC i Junts estableix que s’elaborarà un relat consensuat entre els socis, a la pràctica serà el president qui farà aquesta tasca i qui, amb la potència del seu càrrec, fixarà un to, un lèxic i uns marcs de sentit que seran els del seu Gabinet en conjunt.
 
Fa massa temps que les institucions catalanes pateixen una erosió aguda des de dins, per això és imprescindible que la nova presidència sigui sinònim de lideratge integrador i de reconstrucció del prestigi. L’independentisme va oblidar el valor de les institucions i ara ha de redescobrir una de les claus de volta del catalanisme polític. Aragonès té un encàrrec no escrit: fer possible que es torni a veure la Generalitat com un poder que s’ocupa dels problemes dels ciutadans.
 
Això passa per dialogar amb tots aquells que esperen alguna cosa de l’Adminis­tració catalana, actors socials i econòmics de tota mena. Reconstruir el to institucional de la presi­dència i del Govern és l’ob­jectiu principal d’Aragonès durant els primers cent dies en el càrrec.
 
Malgrat les tensions ine­vitables, els governs de coalició, un cop s’enlairen, tendeixen a blindar-se per funcionar, va passar fins i tot durant el mandat de Torra. M’hi jugo el que vulgueu que els prin­cipals problemes del nou Gabinet no vindran del seu in­terior, sinó de la dinàmica que es generi al Parlament (com ha passat fins ara), marcada per les discrepàncies entre els tres partits del bloc independentista. També vindran del paper diferent que han assumit aquestes formacions en la política espanyola i la relació amb l’Executiu que presideix Pedro Sánchez, perquè no penso que hi ­hagi cap coordinació estratègica en aquest sentit. Dit això, l’amenaça més gran per a l’estabilitat del Govern Aragonès té a veure amb un gest que és condició necessària (però no suficient) per a la normalització política: la concreció dels indults per als ­dirigents independentistes empresonats. I això –com se sap– està en mans del Gabinet espanyol i sotmès a incomptables circumstàncies. Si els indults s’ajornen, l’aposta d’ERC pel possibilisme quedaria en en­tredit, així com la credibilitat del president Aragonès. Aleshores, traurien pit els que ara propugnen el “com pitjor, millor”.