22 jul 2021 Nacho, la nit i el fiscal
El dubte m’assalta: seria multat o processat Ignacio Camuñas per dir el que ha dit sobre l’origen de la Guerra Civil davant la presència aquiescent de Pablo Casado o la llibertat d’expressió donaria cobertura al seu discurs mentider com el dona a l’estupidesa dels terraplanistes? Ho dic perquè la nova llei de Memòria Democràtica aprovada per l’Executiu Sánchez estableix la creació d’una fiscalia de sala per a la memòria democràtica dins de la Fiscalia General de l’Estat.
A l’encarregat d’aquesta tasca li tocarà garantir la investigació dels crims del franquisme, encara que el Govern espanyol –curant-se en salut– parla de les limitacions que sorgiran. No només perquè molts dels culpables ja han mort, també per la prescripció i la irretroactivitat dels delictes d’aquella etapa. Si no ho he entès malament, es tracta de comptar amb un fiscal que, en la majoria dels casos, no podrà actuar, la qual cosa pot resultar pitjor que la impunitat a què estem acostumats, ja que es generen avui unes expectatives que acabaran estavellant-se contra la realitat legal forjada durant la transició. Tampoc no podrà fer res contra missatges com els que emet Camuñas, l’equivalent dels quals a Alemanya li costaria molt car. Aquest fiscal serà, em sembla, algú dedicat a les belles paraules per mantenir la qualitat reputacional –utilitzo la paraulota de moda– de l’Estat en una matèria en la qual el suspens és estrepitós, com va assenyalar el relator de les Nacions Unides.
La nova llei neix quan l’engorilament revisionista del PP i Vox està arribant a l’apoteosi
No obstant això, cal celebrar que es pretengui millorar amb la legislació el que depèn, sobretot, de la moral col·lectiva i l’educació. El Gabinet de PSOE i Podem crea una eina que, com ja va passar amb la llei de memòria del president Zapatero, arriba tard i malament. La tasca de desfiguració històrica de la dreta ha fet efecte, davant la passivitat –sovint– dels que l’haurien d’haver frenat. La prova d’això és que la nova llei neix quan l’engorilament revisionista del PP i Vox està arribant a l’apoteosi. Els seus dirigents i altaveus s’estan agradant quan blanquegen el franquisme, amb una actitud calcada del trumpisme, que consisteix a vendre l’odi, la mentida i el disbarat com si fossin arguments honorables contra la correcció política. Però es tracta de ferralla intel·lectual, equivalent al deliri dels antivacunes.
Amb tot, hi ha una cosa digna d’estudi. Què fa que un paio que va ser ministre de Suárez i formava part de l’ala liberal de la UCD hagi assumit amb ànsia bel·licosa les faules tòxiques de Pío Moa i altres drapaires del passat? Seria fàcil dir que hi ha gent que envelleix malament, però l’assumpte té més substància. On ha anat a parar aquell Camuñas alegre que la revista Interviú (que sempre portava una entrevista amb Carrillo i fotos de Nadiuska nua) i d’altres denominaven Nacho de Noche , quintaessència del polític transicional que sabia que els espanyols estaven tips dels fatxes i la caspa? Després d’uns idil·lis amb Vox, l’exministre torna al PP amb la bandera d’una nit que no té res a veure amb aquelles vetllades relaxades de la seva joventut suarista; ara es tracta de reeditar “la llarga nit”, negant-se a ell mateix per reprendre les coses en el punt en què les va deixar Blas Piñar, el notari que va ser –en paraules de Vázquez Montalbán– “cap visible de l’integrisme polític espanyol parafeixista”. El periple del Nacho crepuscular té alguna cosa de viatge al fons de la nit, amb permís de Céline, antisemita i col·laboracionista a més d’autor brillant. Mentrestant, Casado també viatja, però a un altre planeta.