26 jul 2021 Salvar o felicitar el funcionari
Quan el nou independentisme va plantejar el procés com alguna cosa en què era indispensable el concurs de les estructures de l’administració catalana, va oblidar dues realitats que s’han demostrat més fortes que no semblaven. Primera: traslladar a la tecnoestructura autonòmica (funcionaris i alts càrrecs tècnics) les “jugades mestres” d’una desconnexió feta amb les eines de gestió pública no funciona. Segona: el rupturisme des de dalt tenia uns costos directament relacionats amb el fet que l’autogovern esdevenia vulnerable si assumia embats –faig servir la paraula màgica– que es transformaven fàcilment en una excusa per a la intervenció decidida dels tribunals i òrgans de control.
La faula és sabuda: si el polític independentista governa, no pot trepitjar les línies vermelles. És la lliçó que ara aplica el Govern Aragonès (acceptada per ERC i també per Junts, malgrat les retòriques insubmises d’alguns dirigents del partit de Puigdemont). Però no és fàcil governar quan el teu passat immediat està marcat per l’aplicació del 155, les condemnes del Suprem, els exiliats o la fiscalització abusiva del Tribunal de Comptes. Davant d’una maquinària estatal que té inèrcies alienes a la taula de diàleg i al “reencuentro”, l’independentista que governa busca murs de defensa en la mateixa legalitat autonòmica i, aleshores, considera l’Institut Català de Finances (ICF) com una peça essencial per poder fer front als avals dels encausats per aquell òrgan.
Una cosa era “la revolució dels somriures” i una altra posar-se una diana al cap perquè el Leviatan celtibèric et trituri
En fer-ho, torna a aparèixer el dubte paralitzador que va impregnar tota l’administració catalana des del 2012: si es fa tal o tal cosa, prendrem mal. Els servidors públics de la Generalitat –fins i tot aquells que simpatitzen amb la causa– no volen prendre mal, és comprensible. Una cosa era “la revolució dels somriures” i una altra posar-se una diana al cap perquè el Leviatan celtibèric et trituri.
Tot això ho saben perfectament el president Aragonès i el conseller Giró, responsable últim de l’ICF. La lliçó apresa, recordeu. Per això el titular d’Economia fa una primera intervenció en la qual deixa al marge de l’equació l’ICF però l’endemà anuncia un canvi de criteri, després de conversar amb el president i constatar que ningú no vol semblar poruc ni tebi, no fos cas.
Enmig, els dos socis de Govern constaten, un cop més, que la truita no es pot fer sense trencar els ous, sobretot si és una truita que té la pretensió d’evitar justament que els ous te’ls trenqui Madrid d’un cop de peu salvatge. Esquerra Republicana i Junts per Catalunya –retrets al marge– queden engolits pel peix processista que es mossega la cua cada dia, entre l’espasa punitiva de l’Estat i la paret d’una gestió autonòmica que aspira a semblar helvètica de tan normal que diuen que ha de ser. Per això em sembla involuntàriament irònic que el conseller Elena –que ha assumit el càrrec amb un entusiasme que aplaudeixo– comenci totes les seves intervencions quan hi ha incendis o similars amb reiterades i solemnes felicitacions als funcionaris que treballen sobre el terreny. Freud en trauria petroli.