ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Romanticisme cubà
7125
post-template-default,single,single-post,postid-7125,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

21 nov 2021 Romanticisme cubà

Yunior García, dissident cubà impulsor de la plataforma Archipiélago, ha arribat a Madrid, on passarà un temps, i després, segons ha explicat, tornarà a Cuba per continuar treballant per fer possible un canvi democràtic. En declaracions a El País , ha dit que vol confiar en la comunitat internacional, “que té una mirada recargolada del que és Cuba, té aquell romanticisme infantil del que consideraven una revolució bonica i ha demostrat ser una dictadura”. A Barcelona, hem vist gent manifestant-se en suport del règim cubà, amb presència d’algunes formacions polítiques.
 
El dramaturg té raó: hi ha un romanticisme infantil en la mirada catalana, espanyola i europea sobre la política de Cuba. És un romanticisme fill del que va ser aquella “revolució bonica” que els barbuts de ­Sierra Maestra van muntar contra la dictadura de Fulgencio Batista, emparada pels Estats Units i la màfia. N’hi ha prou amb veure les velles imatges documentals d’aquella lluita per comprovar que aquella causa va despertar, i amb raó, moltes simpaties arreu. Les pròpies de veure un grup de joves fent fora el dolent, amb èpica i lírica al màxim. Després, aquella història d’amor es converteix en un conte de terror, i els que van ser ídols acaben imitant el tirà.
 

Quan les revolucions desemboquen en tirania el trauma és difícil de superar

 
Dues coses són ben certes: les revolucions ens enamoren i quan desemboquen en tirania el trauma és ­difícil de superar. Una part del progressisme occidental encara no vol condemnar el que passa a Cuba. Perquè Cuba, com la mítica foto del Che de Korda, és al centre de l’educació sentimental dels que es van sentir un dia capitans. És pur amor propi, la nostàlgia com a ideologia.
 
Ho explica molt bé Iván de la ­Nuez, cubà i català, el seu imprescindible a Fantasía roja : “L’així anomenada generació del 68 ha transitat, gairebé sempre en termes absoluts, del compromís a la ruptura, de la militància al penediment, del son a la realitat, de la progressia a l’OTAN, de la imaginació al poder. El que avui queda d’aquella generació com a figura pública es mou entre una fidelitat malenconiosa i una amnèsia traïdora; pròpies totes dues de viure un futur molt diferent del que van prometre”.
 
Cuba ha esdevingut una vella nevera, on han caducat, com si fossin vacunes oblidades, els somnis dels que enyoren aquells herois que una vegada van creure ser.

Etiquetes: