05 des 2021 Parlar sense por
El traspàs d’Oriol Bohigas, arquitecte polifacètic que podem considerar el darrer noucentista de debò (havia tractat Eugeni d’Ors en la seva etapa final i formava part de l’anomenada Academia del Faro de San Cristóbal), ens deixa sense una figura que, a més d’actuar, no tenia por de parlar. En aquest aspecte, també va ser un exemple i un referent, tant si estaves d’acord amb les seves opinions com si no. Bohigas coneixia l’art de la polèmica, per això considero inexacte penjar-li l’etiqueta de provocador. Si el que deia provocava reaccions contrastades, aquest era un problema dels que l’escoltaven. Mai em va semblar que jugués a les tombarelles dels provocadors de saldo que tant proliferen enmig de la bromera. Ell parlava i ho feia –goso dir des de la distància de l’observador– sense por.
Trobo a faltar gent de pes –de criteri, d’obra i de gruix– que parli sense por en els debats públics. I que, a més, ho faci trencant les capsetes de l’especialització per suggerir connexions noves entre àmbits diferents i allunyats de la realitat. Així ho feia Bohigas, que sabia que la cultura és –també– la creació de vincles entre fets i conceptes que semblen tenir poc a veure. Per això era una figura estimulant que calia escoltar. Li podia més l’afany d’intervenir (a desgrat de trepitjar ulls de poll) que la prudència o la mania de quedar bé, tan catalana i tan castradora.
Bohigas sacsejava l’ambient; el seu discurs era higiènic, feia entrar aire a l’habitació
De què serveix la llibertat d’expressió si, d’una manera o altra, la por de parlar públicament en debats d’interès general limita els nostres horitzons? Entre la correcció política mal entesa, la susceptibilitat exagerada de tota mena de grups i el risc alt que els nostres mots siguin desfigurats a les xarxes, tendim a callar massa. Bohigas hi anava sense por, i la seva llibertat –combinada amb la seva intel·ligència– sacsejava l’ambient; el seu discurs era higiènic, feia entrar l’aire a l’habitació. Altres que també ho feien eren Baltasar Porcel, Montserrat Roig, Ernest Lluch, veus enyorades.
La por de parlar pesa. I, mentre, ens han caigut a sobre humoristes que no fan gràcia, activistes que són predicadors de fira, gurus de l’ensarronada mística, i tota mena de xarlatans que converteixen el sofisme de patacada en l’aliment de les audiències. Ens fan falta diversos Bohigas, per enlairar la conversa col·lectiva.