03 gen 2022 L’encanteri cupaire
És tan de sentit comú que no sembla una notícia de la política catalana d’avui. Em refereixo a la decisió del president Aragonès d’aparcar –espero que definitivament– la qüestió de confiança que havia pactat amb la CUP per al 2023, arran del veto dels anticapitalistes als pressupostos de la Generalitat. A més, que els cupaires hagin aprovat recentment una ponència política que marca com a objectiu “la desestabilització” del Govern clarifica les coses i posa cadascú al seu lloc. També servirà, tal vegada, perquè caigui definitivament la bena dels ulls d’aquelles ànimes de càntir que encara esperen que una majoria independentista integrada pels cupaires faci alguna cosa de bo.
El col·lega Toni Soler ha escrit un article molt lúcid a l’ Ara sobre la CUP i la seva influència enorme en els successius fulls de ruta que han condicionat les grans decisions dels líders d’ERC i del que primer era Convergència i ara és Junts. Sobre la doble via agitació-institució per on els anticapitalistes van amunt i avall escriu que, fins avui, “se n’havien sortit convertint la dècada independentista en un festival de crisis i ensurts”. Ells, d’aquest desori, en van dir “mambo”.
En l’abraçada de Mas i David Fernàndez el 9-N arrela una visió ingènua de la política
El problema gros, com també apunta Soler, és que “tots els convergents i els republicans els reien les gràcies perquè els seus fills votaven la CUP”. Això és exacte, però em sembla que ho feien també per un altre factor, important: les figures cupaires projecten sobre el pessebre català una idea tan simple i pura de la política que encaixa com un guant de seda en la mentalitat postmoderna i tova d’unes classes mitjanes fastiguejades per una realpolitik que s’ha presentat com a quinta essència del descrèdit democràtic. La propaganda de la CUP ha creat una promesa vaga de regeneració que vincula la mesocràcia postpujolista i postmaragallista amb una constant històrica: un concepte ingenu, infantil i simple del poder.
Anomenarem aquest fenomen “l’encanteri CUP”. L’abraçada d’Artur Mas i David Fernàndez la tarda en què es va celebrar la consulta del 9 de novembre del 2014 és el moment zero d’aquest encanteri. Quan el candidat Mas accepta fer el pas al costat perquè ho exigeixen els anticapitalistes, l’efecte anestèsic de l’encanteri cupaire actua com a paraigua protector dels interessos dels quadres convergents que abonen el sacrifici del seu líder, tot a canvi de continuar tenint càrrecs a l’administració catalana. Cal recordar que aquests estaven convençuts que, si es repetien les eleccions, haurien de buscar-se feina. Que Mas fos aconsellat pels seus a fer-se l’harakiri és un episodi que, com més temps passa, més lamentable i grotesc se’ns apareix.
Pere Aragonès no vol ser un segon Jordi Turull, i fa molt bé. Al convergent –feu memòria– els anticapitalistes el van tractar com tracta la quitxalla un pare que diu que sí a tot.