06 gen 2022 Conte de Reis
Era el 2 de gener del 1974 i feia més fred que ara; en aquells temps, els hiverns eren de debò i, per exemple, anàvem a dormir sempre amb una bossa d’aigua calenta (marca Pirelli), que servia per escalfar uns llits que eren fredíssims. A la fotografia, se’m veu al costat del patge reial que, per gentilesa d’Almacenes El Remate, ens visitava cada any. L’autor de la imatge és Ramir Horro, un fotògraf llegendari –havia nascut a Port Saïd i tenia una vida de pel·lícula– que tant es dedicava a capturar fets diversos per al diari local com a fer retrats de casaments, bateigs i comunions. Faltaven quatre dies per al meu aniversari, a punt de fer set anys: m’havien portat –em deien– els Reis d’Orient, circumstància que convertia una jornada màgica per a tots els nens en un moment encara més especial. Hi havia el doble de regals.
Em van fer mirar la mà del fotògraf. Per això no es nota el desconcert que en aquell moment estava vivint. Resulta que el patge reial tenia la mateixa cara, la mateixa veu i el mateix posat que un dels treballadors de la fleca del carrer Sant Gervasi –a dos minuts a peu de casa meva– on cada dia anàvem a comprar el pa. Jo coneixia bé el jove empleat que enfornava pans de quilo, llonguets i croissants, perquè era molt simpàtic i explicava acudits, i ens deixava mirar l’interior del forn, que era un petit infern. En baixar de l’empostissat, després de la foto, no vaig poder callar: “Mama, el patge reial és igual que el Tal –no recordo el nom– del forn”. La meva mare va fer mans i mànigues per desmentir aquella afirmació: “Els patges són enviats directament pels Reis; t’has confós, Francesc, no diguis bestieses”. No em va convèncer, però vaig callar, intuïa que no havia d’insistir. Els meus nervis creixien a mesura que el 6 de gener s’apropava. El rostre de la meva pobra mare era un poema, mai l’oblidaré. Com tampoc oblidaré la vergonya que li vaig fer passar quan, tot esperant tanda a la bacallaneria, vaig preguntar a una dona que es deia Esperança si “esperava el nòvio”; resulta que aquella clienta era una soltera contumaç, dada que jo desconeixia, esclar.
Com podia ser que un patge arribat d’Orient fos clavat al forner?
Com podia ser que un patge arribat d’Orient fos clavat al forner? La dèria em va durar temps, fins que vaig aterrar en la prosa que se’ns obre quan els pares ens revelen la veritable naturalesa d’aquesta gran il·lusió. El filòsof i dramaturg Javier Gomá considera que la festa dels Reis d’Orient constitueix un dels tres grans secrets de la vida, al costat de la sexualitat i del que ens passa a partir dels cinquanta anys, quan assistim a la mort del nostre pare o de la nostra mare i, aleshores, perdem la infància. Aquell dia remot del 1974 –Franco encara manava, ningú sabia com seria el futur i els meus cosins grans portaven els cabells llargs–, algú va voler mostrar-me el primer secret. Va ser Déu? Va ser un algoritme de la gran màquina del cosmos? Va ser un atzar generat per una cadena de casualitats? La semblança enorme del patge amb el forner va abocar-me a una descoberta per a la qual jo encara no estava preparat, òbviament.
No ho vaig entendre fins fa pocs dies. A primera hora de la tarda, vaig acomiadar el meu pare a l’entrada de la residència. Abans que el noi encarregat de rebre les visites tanqués la porta principal, un home va sortir al carrer, acompanyat només pel seu bastó. Era un tipus alt i caminava amb més rapidesa que la majoria de vells. Ens vam creuar i em vaig fixar en els seus ulls, tots dos portàvem mascareta. Aquells ulls m’eren familiars, però no podia ubicar-los en cap cercle d’amics o coneguts.
L’home va seguir el seu camí, però, abans de pujar al cotxe que l’esperava, es va girar i va parlar-me breument: “Que tinguis un feliç dia de Reis, Francesc”. Llavors el vaig reconèixer. No hi havia cap dubte. El patge-forner ha tornat, quaranta-vuit anys després.