10 gen 2022 Quin Puigdemont vindrà?
El futur ningú l’ha vist però Carles Puigdemont ha suggerit, tot celebrant el seu 59è aniversari a les xarxes socials, que el retorn “a casa” podria ser un esdeveniment d’aquest 2022 que acabem d’encetar. L’hipotètic final de l’exili del president del Primer d’Octubre alimenta tota mena d’especulacions sobre el seu paper com a líder de Junts per Catalunya, la formació que va impulsar després de la fallida creació d’un moviment ampli sota una marca de ressonàncies unitàries, la Crida.
Alguns dels seus volen que Puigdemont es dediqui exclusivament a presidir l’anomenat Consell per la República, organisme privat que propugna mantenir la confrontació amb l’Estat i que llança missatges de desobediència. Com és sabut, ERC ha marcat distàncies amb aquesta entitat, que veu com una pantalla al servei, sobretot, de la tàctica de Junts. D’altra banda, el Govern Aragonès –on hi ha consellers juntaires– està lluny de qualsevol voluntat de “desbordament” al carrer i aposta pel gradualisme i per la taula de diàleg amb l’Executiu espanyol.
La successió a Junts no seria un procés fàcil ateses les aspiracions de figures de l’espai
Puigdemont el pasado mes de marzo en el curso de una entrevista en una cadena de televisión belga tras conocer la retirada de su inmunidad como europarlamentario
Carles Puigdemont EFE/EPA/STEPHANIE LECOCQ
Quin és el Puigdemont que podria tenir més futur si pot tornar a Catalunya? El d’una figura més o menys simbòlica que pretén estar per sobre dels partits o el d’un líder fort vinculat al conglomerat de Junts? Tothom sap que el d’Amer no és un home a qui agradin les servituds orgàniques, això ja es va veure quan era alcalde de Girona. Per reconnectar clarament amb el concepte de “president legítim”, que els seus van emprar durant la primera etapa de l’exili, Puigdemont hauria d’abandonar la direcció de Junts i fer un pas al costat, un gest que tindria repercussions imprevisibles en un espai que, fins ara, ha estat marcat per tres constants: les discrepàncies internes, la complicada cohabitació d’egos i el paper arbitral del president a l’exili, que exerceix com a primus inter pares reconegut i escoltat per totes les famílies de l’organització.
Si Puigdemont passés a ser un militant de base de Junts, s’obriria la caixa dels trons de la successió del líder de la força que disputa a ERC el primer lloc de l’independentisme institucional. No seria un procés plàcid ni fàcil, ateses les aspiracions de diverses figures notables d’aquest àmbit, i ateses les sensibilitats dissonants que conviuen sota un mateix paraigua. Dit això, encara hi ha un altre factor a tenir molt en compte: les bases de Junts tenen vida pròpia i poden crear escenaris no previstos per la cúpula, com es va comprovar en les primàries que va guanyar Laura Borràs, una competició a la qual el candidat de Waterloo –el tranquil Jordi Puigneró– no va arribar a presentar-se, per evitar la trompada. Allò va inquietar més d’un.
Què tenen en comú Laura Borràs, Jordi Sànchez, Elsa Artadi, Jordi Puigneró, Albert Batet i dos independents destacats de Junts com Jaume Giró i Victòria Alsina? Probablement, només la lleialtat a Puigdemont.