17 gen 2022 La rutina de demanar
Se’n va anar a Madrid per demanar que escoltin i proposin. És un ritual que havien fet abans Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas i Carles Puigdemont. Tots els presidents de la Generalitat ho fan, Pere Aragonès també. Al clàssic fòrum del Club Siglo XXI, dimecres passat i davant dos ministres, Aragonès va llançar la pregunta eterna: “Quina proposta té l’Estat per a Catalunya?”. S’entén, esclar, que anar fent com fins avui no és cap proposta ni és res. La Moncloa no diu res, mentre Salvador Illa respon amb una fotocòpia: no hi haurà referèndum. La Moncloa dilata els temps i posa Maria Eugènia Gay com a delegada governamental. Que Miquel Iceta hagi desaparegut de la carpeta catalana –si més no, en públic– és una cosa que no dona gaire confiança, fins i tot a aquells independentistes que no el podien veure ni en pintura.
El filòsof de moda, Byung-Chul Han, ha escrit que “la repetició és el tret essencial dels rituals” i afegeix que “es distingeix de la rutina per la seva capacitat de generar intensitat”. En vista del discret ressò que han tingut les paraules del president Aragonès a la premsa madrilenya, el més intens ha estat la indiferència amb què el poder central rep el missatge del primer representant institucional de Catalunya. També va ser així quan Montilla va avisar de “la desafecció” que creixia en una societat castigada per les pulsions centralistes. Per tant, i d’acord amb el pensador coreà, això d’anar a Madrid a reclamar una solució per al conflicte català és ja més una rutina trista que un solemne ritual, encara que la presentadora de l’acte, Manuela Carmena, regalés algunes floretes al dirigent d’ERC.
Aragonès compleix el ritual d’anara Madrid a reclamar una solució per al conflicte català
El president Tarradellas, a qui els rituals li anaven més que a un festero una rave clandestina, ens va malacostumar: el negoci a ell li va anar força bé; amb els seus ardits d’imitador provincial de De Gaulle i la seva mili de supervivent de la rereguarda republicana, el molt honorable exiliat va aconseguir que Adolfo Suárez veiés en ell un formidable mal menor. Es restablia la Generalitat mentre es curtcircuitava socialistes i comunistes (que havien guanyat les eleccions a Catalunya). Aquell ritual va fixar la idea equívoca que és possible “la jugada mestra” del català que trepitja catifa a Madrid. No recordem mai el pobre general Prim.
Pujol, amb el pacte del Majestic, va reflotar a la seva manera el win-win tarradellista, amb aquella llista important de traspassos que Aznar va complir tan ràpid que, després, els convergents es van adonar que havien d’haver estat més ambiciosos al negociar. El líder conservador va ser hàbil a l’hora d’entabanar-los, amb aquell enorme raspall que segons Tarradellas tenen sempre a Madrid per al català de torn. Avui, Aragonès repeteix el ritual en un altre context i, per això, la cosa degenera en rutina. L’Estat va trencar el precinte el 2017 i veu Catalunya amb uns altres ulls. Aquest és el veritable problema.