21 gen 2022 Cosmètica i corrosió
Mostrar per ocultar. Sobreactuar per lluir. Subratllar per oblidar. Estratègies velles per a temps de descrèdit i impietat. Es tracta de simular que s’assumeix el to del Vell Testament (“ull per ull”), però, en realitat, es viu en la filigrana amoral que va resumir el capità Renault a la pel·lícula Casablanca (“Quin escàndol! Quin escàndol! He descobert que aquí es juga”). Per això, servidor de vosaltres sempre ha desconfiat de les polítiques de transparència, ja que contenen el truc barat del ruc, a saber: tot ciutadà té el dret de preguntar a les administracions, però aquestes contestaran com els plagui. No és estrany que, com ha passat al Parlament amb tot el que està relacionat amb el privilegi de les llicències per edat, les dades es vagin subministrant tard, malament i de manera fragmentària. “Transparència? La que tinc penjant aquí com a paraciència”, així m’ho resumeix amb el seu art metafòric l’oncle Baixamar.
L’hipermoralització retòrica que sobrevola la vida pública és com una capa fina de pintura dolenta damunt d’una superfície atacada severament per la corrosió. Si no elimines abans l’òxid, aquesta decoració no serveix per a res, és simple cosmètica per a engalipar babaus. Tothom amb càrrec públic tendeix a posar-se els hàbits de capellà per fregir-nos amb missatges pseudomorals (en un altre temps, això ho feia únicament Pujol i ja veieu el que va passar) i convertir així el debat sobre l’interès general en una mena de missa negra o blanca en què l’exemplaritat del governant queda amagada sota una gramàtica insuportable de bones intencions. Quan la corrosió traspua i fa enlletgir aquella mà precària de pintura, uns i altres s’acusen com hienes, per veure qui s’empassa el gripau. Estimes més Benach o Borràs, rateta bufona?
L’exemplaritat queda amagada sota una gramàtica insuportable de bones intencions
L’estratègia de la puresa és un bumerang que fa riure i plorar alhora. Ara ho ha comprovat Ada Colau, que ha quedat atrapada en la impostura del codi ètic del seu partit, que no va preveure que les querelles són també (en la política del misto) una arma carregada de futur.
Potser (i ho dic amb la boca petita i una mica tip) seria més eficaç deixar de prometre solemnement una política de sants i àngels per provar de canviar inèrcies de debò, i actuar diàriament pensant més que cada cèntim dels diners públics és sempre la cosa més sagrada.