24 gen 2022 El nou bloc català
El Parlament demanarà perdó per les dones acusades de bruixeria als segles XV i XVI mentre alguns partits treuen la pols a les pancartes del “No a la guerra” i el vicepresident Puigneró ens convida a visitar el nou CatVers, el metavers català que el Govern ha impulsat a so de bombo i platerets. De la memòria de sofriments antics a les meravelles d’una nació virtual, aquest arc temporal resumeix la política catalana com una aspiració atrapada entre la correcció de múltiples passats incòmodes i el disseny de futurs sintètics on, per exemple, el president Aragonès podria desobeir la sentència que obliga totes les escoles a impartir un 25 % de les classes en llengua castellana. Enmig, la geopolítica i els timbals de guerra permeten refer els blocs creats arran del procés. La vida continua i ara toca mirar enfora.
ERC, els comuns i la CUP han resumit la seva posició sobre la crisi de les fronteres ucraïneses amb el rotund “No a la guerra”, que té molt de públic disposat a aplaudir. Els comuns són socis del PSOE al Gabinet espanyol, mentre que els republicans són part de la majoria que va investir Pedro Sánchez i aliats necessaris en moltes polítiques estatals (no en aquesta carpeta, en què els populars jugaran a ser partit d’Estat, sense que serveixi de precedent). Aquest nou bloc català subratlla les coincidències esquerranes de les tres formacions, i aplana el terreny –potser– per a ulteriors enteses, malgrat la proximitat de les municipals. El sector d’ERC més centrista es posa de perfil, com ha fet amb la reforma laboral.
El ‘mainstream’ català és contrari a qualsevol intervenció militar
El PSC, com els seus homòlegs espanyols, defensarà el que calgui, a partir dels complicats equilibris entre França i Alemanya dins la UE i de la relació bilateral d’Espanya amb els Estats Units; una altra cosa és que la militància socialista vulgui desfilar –com és previsible– darrere la pancarta del “No a la guerra”. D’altra banda, l’expansionisme de Putin posa a prova la convivència de sensibilitats molts diverses dins de Junts, on hi ha atlantistes convençuts, pacifistes de llibre i creients peculiars en una improbable Rússia amiga dels independentistes. Veurem què diuen els de Puigdemont.
Més enllà i més ençà, com es va veure durant la guerra d’Iraq, el mainstream català és contrari a qualsevol intervenció militar, sobretot si la lideren els Estats Units; recordem que les bases convergents d’altres temps (les que encara no s’havien enamorat dels cupaires) participaven també d’aquest ampli corrent pacifista, que beu de moltes fonts: catolicisme progressista, anarquisme, antiamericanisme, idealisme apolític, etc. Que l’amenaça russa sobre Ucraïna no tingui res a veure amb la guerra d’Iraq (lligada per sempre a les mentides de Bush, Blair i Aznar sobre les armes de destrucció massiva) no alterarà aquesta inèrcia. Els ucraïnesos –llegiu l’article d’ahir de Ramon Aymerich– poden esperar asseguts. Més o menys com els catalans que l’any 1945 anhelaven la intervenció dels aliats contra Franco.