14 feb 2022 Espais i valenties
En política, no tot el que s’assembla pot sumar-se. Perquè, de vegades, el que és més semblant acaba restant. Si l’art del possible fos com les matemàtiques, no seria un afany marcat per aquest fil tràgic que obliga a triar, sovint, el mal menor. El contrari de la fragmentació ideològica no és la concentració de minifundis extraviats, és la síntesi afinada de projectes, una empresa sotmesa inevitablement a la vàlua dels lideratges. Parlem sense embuts: no suma el que vol, sinó el que pot. Eva Parera –que va ser senadora per CiU, va passar per Units per Avançar, va formar part de l’equip de Manuel Valls i ara és diputada independent pel PP– s’ha posat al capdavant de Valents, nova marca que pretén reagrupar el centredreta català no nacionalista, però sense dependre de cap gran partit de Madrid. Hi ha espai per a una cosa així?
Hi ha –això sí– una intuïció: si els populars estan minvant a Catalunya i Cs està a punt d’abaixar la persiana, els de Parera (que compta amb diversos exmilitants del
partit d’Arrimadas) aposten per convertir-se en el vot refugi d’un segment de població de dretes que, clarament al·lèrgic a l’independentisme, no vol donar-li la papereta a Vox. De quants votants estem parlant? Atès que les sigles de Pablo Casado han quedat atrapades a l’agenda radical dels d’Abascal i atès que els del partit taronja practiquen una oposició feréstega al Parlament, el que ven Valents és un producte que, potser, ningú no està esperant. Per a moderació, mirant al centreesquerra, ja hi ha el PSC de Salvador Illa. L’elector de dretes sembla satisfet amb el xoc, així ho indica la irrupció espectacular dels ultres a la Cambra del parc de la Ciutadella.
Un constitucionalisme català de dretes que no sigui sucursalista (Parera insisteix a dir que el seu projecte no haurà de consultar a Madrid el que es decideix aquí) i mostri la bandera d’una suposada moderació té més de miratge que de realitat. Invocar com a eventual referent la Unión del Pueblo Navarro (un peculiar regionalisme sempre orbitant al voltant del PP, com s’ha vist de nou al Congrés amb la reforma laboral) és una cosa molt gastada, ja van tenir aquest somni humit alguns dels que aconsellaven Josep Antoni Duran Lleida que trenqués amb la Convergència de Pujol i Artur Mas per volar solet darrere de no se sap molt bé què. Amb aquest ordit, Josep Piqué va assajar (sense gaire col·laboració dels seus) aquesta quadratura del cercle quan, després de fitxar com a ministre independent d’Aznar, li va tocar posar-se al capdavant del PP de Catalunya i fer-lo una cosa menys estranya.
La voladura del mapa tradicional de partits catalans ha creat algunes il·lusions
La voladura del mapa tradicional de partits catalans ha creat algunes il·lusions. Es fan sumes precipitades que proven de crear espais, però (com ensenya la faula de Valls) convé no confondre el desig amb la realitat, ni l’entusiasme amb la valentia.