21 feb 2022 Martirologi estratègic
Isabel Díaz Ayuso fa servir bé el bumerang: ara com ara el seu personatge apareix més fort que el de Pablo Casado. Més fort davant els militants, votants, dirigents i entorns del PP de Madrid. Atès que la política són percepcions, després de l’intercanvi dur de desqualificacions i retrets, els de Casado transmeten més tenir por de la presidenta autonòmica que voluntat sincera de reconciliació, una cosa que es reforça per l’absència de qualsevol rectificació d’Ayuso, convertida en màrtir pels seus fans. El martirologi estratègic d’una dirigent la marca personal de la qual és més atractiva que la marca del PP augura una resistència notable davant els seus enemics interns. La presidenta madrilenya és una autèntica heroïna davant la seva parròquia, queda per veure si ho continuarà sent dins del PP o fora, en un eventual projecte polític nou, creat a la mesura de la seva penetració electoral.
Es diu que ja hem entrat en una treva. Veurem si és així i si això dura gaire. En tot cas, la confiança dels barons territorials en Casado i el seu equip surt enormement tocada d’aquest episodi, una circumstància que té relació directa amb el protagonisme que agafa el gallec Núñez Feijóo, com a home bo i, potser, com a futur líder tranquil d’un PP obligat a fer un reset per evitar el cisma. Sent tan estrictament madrilenyes les claus del xoc sagnant entre Casado i Ayuso, els seus efectes col·laterals poden arribar, en canvi, a diversos territoris de manera inesperada. Les maneres de Rajoy, poc madrilenyes comparades amb les del seu successor, tenien un avantatge: descol·locaven els seus rivals, evitaven sorolls innecessaris i afavorien la lògica d’un PP amb moltes cares en funció de cada autonomia. Aquestes van ser maneres molt eficaces –cal consignar-ho– contra Esperanza Aguirre, la seva eterna antagonista.
Al PP de Catalunyala baralla dels seus correligionaris a la capital l’agafa en el pitjor moment
Al PP de Catalunya la baralla dels seus correligionaris a la capital d’Espanya l’agafa en el pitjor moment: marginal al Parlament, extraviat a l’Ajuntament de Barcelona, assetjat pel creixement de Vox, sense beneficiar-se de l’ensorrament de Cs, preocupat per l’aparició de Valents i amb escassa presència municipal. El pes dels populars catalans a l’equip de Casado és descriptible, un fet que contrasta, per exemple, amb la notorietat del barceloní Jorge Buxadé com a vicepresident primer de Vox i eurodiputat. Des de les últimes eleccions autonòmiques, els ultres són el quart grup de la Cambra catalana, amb 11 escons.
Ha passat tot just un any des que Ayuso va visitar Catalunya per donar suport a la campanya d’Alejandro Fernández, un gest que no va servir de gaire. Abans, tampoc no havia estat gens rendible electoralment posar Cayetana Álvarez de Toledo (molt crítica amb Casado) com a cap de llista per Barcelona en les generals. Avui sembla un somni que, en una galàxia molt llunyana, el català Josep Piqué alimentés la secreta esperança de succeir Aznar.