28 mar 2022 Pacte triturat a Twitter

Dijous, a les dues de la tarda, un alt dirigent de Junts m’assegurava que l’acord sobre el català a l’escola firmat pel seu partit, ERC, el PSC i els comuns és “una cosa molt important, una gran notícia”. Aquell mateix dia, al voltant de les nou del vespre, la cúpula de Junts va decidir “congelar” el seu suport al pacte que s’havia fet per driblar les quotes lingüístiques que la sentència del TSJC imposa a les aules de Catalunya. Enmig, hi va haver una tarda en què a les xarxes socials, especialment a Twitter, es va fer un judici sumaríssim al consens lingüístic transversal, i es va sentenciar que això era una “traïció” i una “rendició”. Els sectors més antipolítics de l’independentisme van aconseguir que Junts digués que s’ho repensava. L’aparició davant les càmeres del diputat juntaire Francesc Ten, negant les bondats del paper que ell mateix havia firmat, va ser un poema.
 
Una primera anàlisi d’aquest cas permet afirmar que Junts és un partit massa sensible a l’opinió extrema i rescalfada de les xarxes socials, cosa que ja se sabia. Som davant d’una formació que no sap mantenir una posició ferma quan comencen les tempestes irades a Twitter, que van sempre –en aquest univers– en una mateixa direcció: presentar l’altre com un traïdor, un desertor, un venut, etcètera. A les xarxes, l’independentisme fonamentalista expedeix carnets de “patriota” a la velocitat de la llum i el nucli dirigent de Junts no vol resistir cap crítica en aquesta direcció, sobretot perquè una part de les seves bases participen d’aquest biaix. Cal recordar que Laura Borràs va guanyar les primàries amb un cant a la desobediència; ja hem vist, després, que la realitat grisa no té res a veure amb aquestes fraseologies solemnes.
 

Junts és un partit massa sensible a l’opinió extrema i rescalfada de les xarxes socials

 
Amb tot, una segona anàlisi ha d’enfocar dos dels principals problemes de Junts, que són la manca d’estratègia i de lideratge efectiu dedicat al dia a dia. Hi ha el paper de Jordi Sànchez com a dirigent orgànic, hi ha el paper de Laura Borràs com a principal figura institucional, i hi ha el lideratge simbòlic de Carles Puigdemont, que deixa fer però que –de facto– té dret de veto quan alguna cosa no li fa el pes. Això és el que va passar dijous amb el pacte per reformar la llei de política lingüística: des de Waterloo es va donar l’ordre de fer marxa enrere, la qual cosa desautoritza tots els dirigents juntaires que havien forjat aquest compromís, inclosa Borràs.
 
Junts té por de les condemnes dels vigilants de l’ortodòxia processista i per això atorga tanta importància a la franja més sorollosa d’un moviment que –malgrat tot– encara és plural. Dit això, aquest pànic juntaire és modulable. Per exemple, per pactar amb el PSC a la Diputació de Barcelona, els de Puigdemont van fer zero cas als intransigents de torn. L’ànima convergent, que no s’ha evaporat de Junts, sap que és millor conservar els despatxos oficials que perdre’ls.