ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Martín de Riquer, Médium del proper país
4414
post-template-default,single,single-post,postid-4414,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

05 nov Martín de Riquer, Médium del proper país

És un dels grans romanistes reconeguts internacionalment, amb una obra ingent d’investigació que marca un abans i un després en els estudis sobre literatura medieval castellana, catalana i provençal. Riquer va obtenir aquesta setmana el premi de les Lletres Espanyoles, que concedeix el Ministeri de Cultura. Als seus 86 anys segueix treballant de manera infatigable en la recuperació de la memòria literària d’una època que està en el nostre imaginari, encara que no ho sapiguem. La seva passió per les lletres és una celebració feliç de la vida.

Un autor anònim va escriure, en ple segle XIV a Catalunya, un paròdic llibre d’aforismes i consells que ha arribat als nostres dies amb el títol de “Llibre de tres”. En aquest divertit volum, hi ha una màxima que sembla escrita precisament per a l’home que ha recuperat aquest text i l’ha posat a l’abast del lector apressat del segle XXI: “Tres coses fa hom savi: molt viure, molt llegir e molt sercar del món”. El savi -encara que ell rebutja el qualificatiu- és Martín de Riquer, polifacètic investigador de les literatures medievals castellana, catalana, provençal i francesa, un dels últims humanistes autèntics del nostre temps. Riquer ha viscut també fora de la biblioteca i les aules, ha llegit i llegeix incansablement autors de totes les èpoques, i ha buscat en el món aquells centelleigs de l’esperit dignes de ser rememorats. Si hem de ser dels seus amics, no ha creat fronteres entre les lletres i la vida, al contrari. Ha arribat a la fusió perfecta de tot el que sap i de tot el que ha experimentat. Per això no casen amb la seva actitud els estrets epítets de “erudit”, “estudiós” o “especialista”. Diguem-li mèdium. Com afirmen els seus deixebles, “Riquer ha construït la seva personalitat a partir d’un diàleg intel·ligent amb els morts, per enriquir els vius”.

Aquests morts són els trobadors, els cronistes, els poetes, els cavallers errants, els reis, els sants, els pensadors de l’edat mitjana. Una època que el tòpic vulgar despatxa amb els fal·laços adjectius de “fosca i trista”, Riquer ha explicat a qui ha volgut atendre, amb rigor i aferrat sempre a les proves documentals, que l’edat mitjana va ser un país més proper a l’home d’avui del que sembla, ple de llums i de vida, de somnis i de bellesa. D’aquest passat ha anat extraient tresors literaris que ha sabut llegir en el seu context i apropar a la sensibilitat contemporània.

En tesi, manuals, assaigs i monografies que són exemple de prosa límpida, i en classes apassionants durant moltes dècades. Quan Riquer parlava davant els seus alumnes, començava un viatge sorprenent a cavall de la història, els llibres i les emocions. Eren viatges amb centenars de forats negres que connectaven idees i noms d’èpoques diferents per teixir una visió completa, audaç, original, universal, de qualsevol assumpte. Tot just un breu paper amb alguns ítems servia al professor per embastar, sempre amb amenitat, el seu recorregut. “Els que buscàvem entendre el misteri de la literatura i de l’art assistíem entusiasmats a aquest espectacle -confessa un d’aquells estudiants-, mentre els que només volien apunts amb meres dades per passar l’examen es perdien irremeiablement.”

L’amenitat ha estat una constant que Riquer ha afegit al seu fer. No per cortesia en el discurs, més aviat per un profund tarannà moral que ha amalgamat un celebrat sentit de l’humor amb la lucidesa, i que ha desterrat el pecat de la vanitat intel·lectual, convertint-la en un orgull distanciat i elegant. Ha estat inalterable el seu convenciment que l’anomenada alta cultura podia interessar a un públic ampli si se sabia transmetre, i tota la seva carrera ha estat fidel a aquest programa.

Nia en ell encara el jove anticonvencional i avantguardista que va ser amic de J.V. Foix, potser per això guarda en vídeo tots els films dels Germans Marx, que li encanten tant com els gelats. Religiós sense additaments, amic generós dels seus amics, de vegades aparentment aspre i cordial alhora, no ha volgut mai que seus deixebles siguin els seus clònics.

En els anys setanta de contestació universitària, una alumna li va deixar anar: -Vostè és un instrument de la burgesia. -Miri, senyoreta -va replicar somrient Riquer-, això és impossible, perquè jo sóc membre de l’aristocràcia. De llunyana família noble, que ell ha retratat en un llibre subjugador, editat com molts dels seus títols per Quaderns Crema, el Riquer civil ha viscut tants convulsos conflictes com tots els ciutadans del seu temps. Català dels que va passar a Burgos durant la Guerra Civil, va fer la guerra a l’Exèrcit de Franco. El seu prestigi acadèmic i personal en anys de persecució de la cultura catalana li va permetre desenvolupar, sense entrebancs i dins de la Universitat de Barcelona, una tasca que s’ha demostrat essencial per salvar la memòria de Catalunya. Així ho va certificar Espriu: “Riquer ha prestat un servei immens a la cultura catalana, en català, en castellà, o en altres de les moltes llengües que sap”. El 1977 va ser senador per designació reial, càrrec que no va rebutjar perquè li ho demanava Joan Carles I, a qui havia tingut com a alumne. Però Riquer ha declarat insistentment que no li agrada ni entén de política.

Fidel a la seva pipa, al seu whisky, als seus llibres i als seus amics, Riquer segueix cavalcant pel seu nebulós país de castells, on fins els ferotges dracs li cedeixen el pas.

Etiquetes: