21 gen 2001 Artur Mas – Madelmans per al dia després

Si Artur Mas és la tercera generació de CDC, els que el segueixen i han apostat per ell des dels trenta i tants constitueixen la primera quinta del postpujolisme. Situats en càrrecs d’ alta i mitjana responsabilitat en el partit i en el Govern, tenen un substancial nivell d’informació i influència, i comencen a gaudir de poder directe per prendre decisions. El nomenament de Mas com a conseller en cap divendres passat és la seva primera victòria. Eren escolars de l’antiga EGB quan Pujol va ser elegit el 1980.

Hi ha massa xafogor per ser Palamós i finals d’estiu. Potser la calor està sota i no damunt de la seva pell. És l’excitació que dóna tenir una mica de poder, una mica d’influència. Avui no van de blanc i corbata. S’han relaxat i han vingut amb les esposes, les parelles. Han sopat amb rialles, però després s’han tancat sols, per parlar del que anomenen “el país i la situació”. És agost del 2000 i saben que a partir de novembre passaran grans coses en el partit. Els encanta traçar plans, ho fan des que tenien 16 anys. Ara viuen els trenta i tants. Quan estan junts encara no han après a dissimular el encantats que estan d’ésser figurins de si mateixos. Es miren, que són els néts de Pujol, els nebots de Pere Esteve, els cosins de Felip Puig i -això és el més important- els germans petits d’Artur Mas. Tenen a Miquel Roca com el retrat de l’absent, pel que senten tant respecte com desconfiança. A Duran, ni esmentar-lo.

Ells creuen que passaran a la història per ser els primers i més entusiastes partidaris de l’ara entronitzat delfí oficial de l’Hble. Contemplen escassament la possibilitat de ser la primera generació convergent que travessi el desert de l’oposició. Excepte per als més lúcids, la menció d’aquesta idea és una heretgia en la seva il·lusió encara adolescent. Però ja no són uns nens i alguns d’ells ha començat a manar. Atès que la primitiva ingenuïtat d’activistes se’ls va agrir amb l’exercici precoç del poder palatí o d’aparell, avui semblen croquetes precuinades, alguna cosa cremades per fora i crues per dins. Els més oficialistes són rígidament desconfiats amb el món. Com va explicar bé Susana Quadrado en aquestes pàgines el 4 de desembre, a l’apuntar la nòmina completa de noms capdavanters d’aquesta última quinta de pujolistes, el seu origen és variat. Provenen de la JNC, de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, de la Crida a la Solidaritat, del Grup d’Estudis Nacionalistes d’Espar Ticó, d’Acció Olímpica i la seva campanya del “Freedom for Catalonia” en els Jocs Olímpics de 1992 , d’ERC o -així d’humà és jugar a prínceps- de ser amics d’Oriol Pujol Ferrusola, el fill del president avui secretari general a Indústria. No ho saben, però després de la generació del PSUC i Bandera Roja són els únics aprenents de polítics catalans amb capacitat de generar una certa èpica per al futur. No menys idealista en la seva arrencada que la d’aquells progres, no més cínica en la seva resolució. Igual d’abstreta en la seva peripècia. Igual de adaptable a la supervivència. Com quan, de nens, jugaven a representar aventures amb els ninots Madelman.

Ha arribat la tardor i ara estan reunits al voltant de la taula d’un restaurant barceloní, que pot ser el Gran Cafè, el Senyor Parellada, el Samoa, o un reservat als hotels Belagua o Còndor. Consulten les seves petites agendes electròniques i parlen constantment pel mòbil. Són tecnoeufòrics. S’han convocat mitjançant correu electrònic i mantenen fòrums restringits de debat a la xarxa. Tenen fe en el Pujol juvenil dels escrits de presó, Antony Giddens i Bill Gates. Una trinitat que els ajuda a moure entre el centre esquerra i el centre dreta. Poden llegir a Prat de la Riba a la llum de Rawls i els comunitaristes de moda, la qüestió és renovar la panòplia de l’imaginari convergent clàssic. Van començar a fer-se notar a partir del 94 o del 95 sota l’etiqueta del sobiranisme, encara que una part està en les sigles des de molt abans. Algú de la taula recorda, amb desgrat, que un baró de la direcció segueix criticant pel de sempre. A uns els acusen de no haver suat prou la samarreta en la política municipal. A altres els recriminen l’ascens basat en la pura meritocràcia de l’Administració. A tots els retreuen que no han demostrat ser capaços de guanyar-se la vida fora de la política. El baró -insisten- afegir alguna cosa que els fa més mal: “Tenen massa pressa, volen arribar massa lluny, i per molts ser conseller només seria començar”. Però avui això queda en segon pla, perquè Mas ja és secretari general i ells avancen cap a la glòria. Per a fills de classe mitjana-mitjana o mitjana-alta, de Barcelona i de comarques, amb pares en el catalanisme sentimental, aquesta cursa semblava més incerta.

I arribem a la data d’avui. Les fantàstiques vistes des del Mirablau sentin bé a una festa. Estan diversos caps de gabinet, assessors, diputats al Parlament i a les Corts, regidors, algun que d’altre director general i delegat territorial. No són tots iguals, però tots pensen que el primer dia després de Pujol seguirà sent de colors. No volen imaginar una altra postal. Avui brinden perquè el seu sant protector li ha guanyat la partida a Duran. “Amb l’ajuda de Pujol”, diu un amb la boca petita. Li tallen ràpidament: “No siguis esgarriacries, home”.