ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | La Diada de Termes
4459
post-template-default,single,single-post,postid-4459,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

12 set La Diada de Termes

Us podria parlar de Badalona i de com García Albiol prepara el terreny perquè Rajoy tingui una campanya electoral ben tranquil·la a Catalunya. Us podria comentar el gran moment en què Jordi Pujol, sempre atent a tot el que passa, fa servir la cançó Jenifer, dels Catarres, per defensar el model català d’integració, tot i que sap que trontolla en els termes que va descriure Paco Candel. Us podria glosar la lluita inacabable (i autodestructiva) entre famílies al voltant d’ERC i de l’independentisme en general. O us podria analitzar la manera com la suposada transparència democràtica esdevé populisme antipolític mitjançant la publicació del patrimoni que els diputats diuen que tenen. En fi, tot això val per confegir una columna. Però m’estimo més aprofitar aquest espai per recordar l’historiador Josep Termes, desaparegut el passat dia 9.

Un dia abans de la festa nacional de Catalunya, al tanatori de les Corts, al costat del Camp Nou de les seves alegries i patiments com a culer, vam acomiadar el professor Termes, l’acadèmic rigorós, el patriota lúcid, el mestre generós i l’home de bé que va obrir tants camins i va mostrar-nos la complexitat del nostre passat recent. Un dels seus tres fills ho va recordar: era un home que fugia de l’esquematisme fàcil. Per això va desmuntar, documents en mà, les tesis d’aquells que sostenen que el nacionalisme català o catalanisme és un moviment exclusivament burgès i desenganxat de les classes populars. Termes va explicar que l’èxit del catalanisme es fonamenta, precisament, en la transversalitat social, ideològica i partidista, per això el comparava amb “un riu poderós amb aigües que provenen de fonts diferents, o més ben dit, amb un arc de Sant Martí, que forma una unitat però té colors molt diversos”. Si al catalanisme no hi hagués hagut, també, obrers, pagesos i menestrals –a més de burgesos, comerciants i intel·lectuals–, García Albiol ja tindria la feina feta. Aquest substrat va fer possible, per exemple, que el meu pare –fill d’una família castellanoparlant d’origen murcià i humil– descobrís la cultura catalana tot fent teatre amateur durant la postguerra, quan s’aprofitaven totes les escletxes del règim.

“Catalunya és un miracle”, va escriure Termes, amb aquella saviesa contundent. Ho deia un home que no era pas creient, la seva metàfora responia a l’estudi aprofundit del nostre passat. I afegia: “Un miracle a l’Europa contemporània. Perquè des de fa dos o tres-cents anys, excepte els grans pobles que tenen un gran estat al darrere, els altres han estat deglutits –com, al mar, el peix gros es menja el petit–. Catalunya és un exemple històric de supervivència curiosa, òbviament conflictiva i estranya, la supervivència d’un poble tossut”. García Albiol, Sánchez-Camacho, Rivera i d’altres haurien de llegir Termes amb molta atenció. En política, els miracles els fa sempre la gent. I la gent que pensa que Catalunya és una nació encara no ha estat esborrada del mapa.

Etiquetes: