ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | ERC torna a la sortida
4487
post-template-default,single,single-post,postid-4487,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

19 set ERC torna a la sortida

Pocs partits al món són tan imprevisibles com Esquerra Republicana de Catalunya. Els dirigents que van posar les bases dels dos tripartits i van concretar l’alternança política al Govern de la Generalitat ja són història. Ho és aquell que l’any 2003 exhibia la clau de la governabilitat i que el 2004 va fer un resultat espectacular a les eleccions espanyoles. I també ho és aquell que va fer tot el possible per rellevar-lo com a màxim i únic líder de l’organització, fa només tres anys. Les bases republicanes han viscut, en menys d’una dècada, en una muntanya russa d’emocions i de consignes contradictòries, ara tocant el cel, ara olorant el sofre de l’infern. Han celebrat l’arribada al poder i, després, han plorat la pèrdua incessant de vots i d’influència mentre, paradoxalment, ha crescut el suport social a les tesis independentistes. Potser això explica que les primàries d’ERC de dissabte mobilitzessin amb prou feines la meitat de la militància. En tot cas, l’aval a Oriol Junqueras, Marta Rovira i Alfred Bosch és inapel·lable i significa un canvi de rumb estratègic que vol frenar la caiguda d’aquesta marca a les urnes.

ERC és una formació que planteja clarament una ruptura de l’statu quo territorial d’Espanya i això la converteix en un actor especial en el mapa polític català. Aquesta raó última de ser de l’organització, però, es combina amb allò que tot partit parlamentari rep com encàrrec ciutadà: la gestió de la complexitat d’un dia a dia on cal donar respostes fiables als problemes mitjançant plantejaments aplicables a curt i mitjà termini. L’experiència governamental d’ERC ha transmès –amb més o menys justícia– una imatge dels republicans com a polítics poc fets a l’administració, algunes vegades amb escàs sentit institucional. Aquesta feblesa ha creat més decepcions entre els seus votants que no pas sofisticades consideracions ideològiques. Dit això, també és evident que la constitució del segon tripartit, sense la força que havia encarnat una figura com la de Pasqual Maragall, va ser un moviment erroni.

Què vol ser ERC quan sigui gran? Si no he entès malament els missatges de Junqueras i Bosch, les històriques sigles pretenen esdevenir la casa gran de l’independentisme polític, el mateix, si fa no fa, que plantejava Josep Lluís Carod-Rovira en l’article que va publicar al diari Avui l’1 de novembre del 1986, text que va marcar el tret de sortida de la refundació del projecte de Macià i Companys: “Un partit que cregui que la qüestió nacional és la nostra primera qüestió perquè és exclusivament nostra”. Al joc de l’oca, d’això se’n diu tornar a la casella de sortida. Què ha canviat, doncs, des del dia en què Carod, Àngel Colom, Joan Puigcercós i d’altres van pujar al carro que llavors menava Joan Hortalà? Que ningú ja no podrà acusar ara els republicans de ser fills arrauxats del pujolisme sense certificat oficial de bon progressisme. Després de set anys de tripartit, ERC i tothom sap el preu d’aquesta teràpia.

Etiquetes: