ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | On és el PSC Blackberry?
4484
post-template-default,single,single-post,postid-4484,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

26 set On és el PSC Blackberry?

Hi ha partits que viuen en crisi permanent, com ERC, i partits que sempre ajornen la crisi, com el PSC. Com s’ho faran els socialistes catalans per renovar-se sense que hi hagi, però, un canvi de debò a les palanques de l’aparell? El congrés que faran a finals d’any ha de donar una foto de família que suggereixi que els aires nous han entrat al carrer Nicaragua i, a la vegada, que tot és en mans dels de sempre. El procés en qüestió no sembla que tingui gaire a veure amb idees ni amb estratègies, només amb la combinació de cares i amb la conservació d’àrees de poder. No és la dimensió ideològica el que, de moment, organitza les lleialtats al PSC, ni tan a propòsit del que fóra una certa pugna entre els catalanistes i els que fins ara han tingut la paella pel mànec. La tensió interior al socialisme català per motiu de més o menys nacionalisme és fruit més de la rondallística dels diaris que no pas d’una realitat que colli; el paper que hi fan Castells i altres de la mateixa corda em dóna, em sembla, la raó, de moment.

Hi ha dos fenòmens que em fascinen del paisatge que viu el PSC. El primer és el desplaçament de bona part dels homes forts de la cúpula cap a Madrid, per la via d’incloure’ls a la llista que encapçala Carme Chacón de cara als comicis espanyols del 20 de novembre. Montilla i Zaragoza (i segurament d’altres com Corbacho i Rangel) agafaran el pont aeri, i hom no sap si és una jugada mestra per refer el socialisme català des de Ferraz o una manera com una altra de fugir i surar. El segon és la manca d’una candidatura impulsada per algú dels que foren batejats com a “generació Blackberry”, figures com Laia Bonet, Rocío Martínez-Sampere o Jaume Collboni. És cert que un dels aspirants al lideratge, Joan Ignasi Elena, és un dirigent jove, però per trajectòria i adscripció a l’obiolisme no representa l’estil nou que, segons es va dir, volien encarnar dones i homes com els que hem esmentat. En paral·lel, i paradoxalment, Chacón es dedica a fer declaracions enceses d’amor al moviment del 15-M per captar el vot dels indignats, un gest que costa de vincular a Ros, Navarro, Elena o Iceta, i encara menys a qui té tots els números per ser el futur home fort de l’organització com a dos, Antoni Balmón, alcalde de Cornellà i un dels que poden parlar amb tothom.

Per què no fan el pas, aquells que, al seu moment, van ser presentats en societat com la saba nova d’un projecte que representa una part de l’espai central de Catalunya? Manca d’audàcia o d’idees? El debat va més enllà i evidencia un dels problemes de l’esquerra majoritària, com és la lentitud i la manca de cintura a l’hora de connectar amb una societat que canvia.

Mentrestant, Convergència i Unió, després de pagar car una sèrie d’anys d’immobilisme, va entendre que havia de posar en marxa la renovació del personal des del ajuntaments, operació delicada que va contribuir a l’èxit dels nacionalistes a les darreres municipals. El PSC Blackberry piula i pinta més al Twitter que a la vida real.

Etiquetes: