ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Reformisme sense alegries
4489
post-template-default,single,single-post,postid-4489,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

28 set Reformisme sense alegries

Artur Mas ha fet una aposta arriscadíssima des del minut zero de la seva presidència: governar des de la realitat pura i dura sense concessions a la frivolitat, i sense por a convertir-se en el líder més impopular de les Espanyes i d’Europa. Ahir, en el discurs del seu primer debat de política general, Mas va ser fidel a aquest estil i a aquest to, el que correspondria a una economia de guerra, sense anomenar-la així. La recent auditoria dels comptes autonòmics no fa pensar en cap altra cosa. Dins d’aquesta estratègia, el president va anar anunciant una sèrie de reformes encaminades a tres objectius: parar el cop de la crisi, animar la reactivació econòmica i l’ocupació, i portar l’administració cap a un nou paradigma de més estalvi i de més eficiència, bo i assumint que la preservació del nucli dur del model de benestar (sanitat, educació i serveis socials) obliga a treure molt de greix. Mas actua com un polític responsable que ja ha assumit que no pot pensar en les pròximes eleccions perquè la feina que té entre mans és agònica; fa el que fa perquè no té por a ser un president de només quatre anys.

Però aquest reformisme, que vindria a ser com operar a cor obert enmig d’un incendi de proporcions colossals, presenta dos punts febles. El primer és la manca d’una mica més d’intensitat a l’hora de transmetre la necessitat d’allò que es decideix des de cada departament. Artur Mas no acaba d’explicar la gravetat dels mesos que vindran, segurament per no generar més alarma entre una ciutadania ja prou angoixada i per no ser titllat de profeta del desastre. El segon, que sembla contradictori amb el que acabo de subratllar, és la manca d’alguns grams de missatges en positiu, que haurien de compensar l’amargor dels sacrificis; no dic que el president hagi de fer el paperot d’animador voluntarista, cosa que fóra irritant i absurda, només suggereixo que cal posar també el focus sobre els elements esperançadors que hi hagi, sense forçar les coses ni desfigurar-les, òbviament.

L’al·lèrgia que Mas sent per la demagògia, el populisme i la condescendència vers la gent –tan freqüent en els dirigents que governen a cop d’enquesta– frena qualsevol salt retòric en el buit. Tant és així que, tot i ser el líder d’un partit nacionalista amb una parròquia acostumada a la vibració èpica i sentimental, Mas no es permet l’explotació d’un registre emocional amb el qual endolcir el mal trago. No ho va fer amb el seu primer discurs institucional de l’Onze de Setembre ni tampoc ahir.

Per aquells a qui ens interessa una política més racional i més lligada a una gestió intel·ligent i justa dels interessos de la majoria, les maneres de Mas descobreixen que el millor servei que es pot fer a la democràcia del segle XXI es tractar el ciutadà com un subjecte adult, sense trampa ni cartró.

Etiquetes: