10 oct 2011 Paga extra, fot-li!
El president de Catalunya va anunciar que els membres del Govern i els alts càrrecs de l’administració autonòmica (fins al nivell de directors generals) no tindran enguany paga extra de Nadal. Ho va fer l’endemà que els metges, enxampats en l’epicentre dels ajustaments, reclamessin un gest al Molt Honorable i als polítics en general. Com sempre, el mal menor: calia triar entre entomar el repte (i ser acusat de populista) o fer el sord (i ser acusat d’insensible). Després d’aquesta jugada, es va començar a especular sobre la possibilitat que la mesura fos aplicada també als funcionaris, extrem que va disparar totes les alarmes, incloses les dels comerciants, que van imaginar-se les botigues més buides del que hom preveu a causa de la pèrdua de capacitat adquisitiva de tots els treballadors públics. Finalment, la vicepresidenta Ortega va desmentir oficialment el rumor.
Lliçó d’aquest episodi: Repartim els sacrificis entre tothom, sobretot entre els de dalt, però anem amb compte de no espatllar una cosa per arreglar-ne una altra. Els gestos del poder han de ser proporcionals i mesurats. Una cosa és el comprensible malestar dels professionals de la sanitat, una altra és la demagògia electoral desbocada (estil Salgado i Chacón) i una tercera ben diferent és el principi de realitat, imprescindible per capir que el Govern de la Generalitat mira d’evitar el col·lapse financer. En aquest quadre, el debat sobre les retallades té un abordatge seriós, que consisteix a escatir si aquestes es fan millor o pitjor i si s’expliquen prou bé. I, a la vegada, té un abordatge fal·laç i estèril, el que passa per discutir sobre retallades sí o retallades no. Malauradament, el segon tapa el primer.
El dia que es va acordar que 350 persones dedicades a la política a Catalunya no tindrien paga extra de Nadal vaig pensar que Madrid és avui més lluny de Barcelona que ahir. Mentre Mas ha assumit que la política d’aquest moment és, per damunt de tot, responsabilitat amb les generacions futures, Rubalcaba, Rajoy i els seus respectius alfils protagonitzen un simulacre de campanya on els previsibles perdedors fan veure que volen guanyar i els previsibles vencedors fan veure que podran governar. L’espectacle, a més de tenir un escàs interès narratiu, oculta i ajorna el drama de les retallades en el conjunt d’Espanya. Després del 20-N, l’aterratge a la vora de l’abisme que farà la ciutadania serà dels que fan rodar el cap.
Ni els metges ni cap sector cridat a fer un sobreesforç està content amb la política que es desplega. Però cal tenir present que, segons les regles de joc, deleguem en qui governa l’art de treure’ns les castanyes del foc. I, per fer-ho, cal prendre decisions. Aquells que no les van prendre quan eren al poder i la crisi ja mossegava podrien ser coherents i retornar tot el que van cobrar per simular que estaven al capdavant del país.