07 nov 2011 Sort de la Motis
Dissabte no vaig assistir a cap acte electoral, em vaig estimar més anar al Coliseum a escoltar l’andrea Motis, la joveníssima estrella de jazz que aconsegueix fer-te oblidar, per una estona, els inquietants auguris econòmics del professor Niño-becerra i les dosis indigeribles de cinisme de certs candidats i candidates. Amb només setze anys i envoltada de mestres com Joan Chamorro o el gran Ignasi Terraza al piano, aquesta noia formada a la Sant Andreu Jazz Band (bravo per l’excel·lent treball!) va portar-nos al territori de la felicitat pura, no la que vol vendre’ns Rajoy quan promet que “serem feliços” si ell governa, sinó la que prové de l’art que crema. A la platea, hi vaig veure el president Maragall, i això em va fer pensar –esberlat com estava per la veu de la Motis– en algunes coses que tenen i no tenen a veure amb les eleccions.
I vaig pensar en l’assemblea de Catalunya, l’organisme unitari de l’oposició a Franco, que va néixer fa quaranta anys i que avui serà recordat en un acte a l’església de Sant Agustí Nou. “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia” va ser el crit d’aquells anys. Ara, un col·lectiu impulsor d’una nova Assemblea vol actualitzar el darrer concepte de l’eslògan i posar-hi la “independència”. De la nostàlgia al somni, un periple legítim, potser necessari. Però no s’ha d’obviar que, el 20-N, els indígenes donarem la major part dels nostres vots a Rubajoy. “Som un país rar de collons”, sentencia un pare de la pàtria. Té raó. Sort en tenim que, de tant en tant, també broten flors de llum com l’Andrea Motis.