08 nov 2011 Guinyol meu

Quan jo era petit, tenia un teatret de guinyol i un grapat de titelles de guant, uns amb el cap de plàstic (potser de la casa Famosa, la mateixa de les nines) i uns altres amb el cap de cartró, més bastos però també més autèntics, segons el parer de la mestra. La meva play era aquesta joguina, per entendre’ns. Amb això i el futbolí ja tiràvem. Ahir, contemplant (i escoltant, a estones) el cara a cara de Rubajoy contra Rubajoy vaig tenir ganes d’entrar dins la pantalla i –amb el permís de Campo Vidal– posar-me a moure amb més ritme els dos personatges d’aquest conte apassionant que és la campanya electoral, intitulat Caputxeta i el Llop s’estimen quan es fa fosc. Perquè –i aquí és on vaig notar una cosa que no puc escriure en horari infantil– és evident que no és la guerra sinó l’amor allò que dominarà la legislatura vinent. Quan dic amor, vull dir el sexe segur, institucional i adult que és habitual, el que a Madrid anomenen solemnement “pactes d’estat”.

Tot serà més fàcil que no sembla perquè la coartada és servida en safata d’argent: la crisi econòmica i social, i el seu corol·lari d’alarmes incessants. Tothom parla de la reforma laboral que el PP enfilarà ben aviat però, per les carreteres secundàries, ens arribaran d’altres projectes, a veure quin ens deixa més garratibats. Algunes iniciatives, com una eventual reforma electoral pensada per disminuir el pes a les Corts espanyoles dels nacionalistes catalans i bascos, poden trobar finalment la seva plasmació. Rubajoy ha vingut per fer dissabte.

Ahir per la nit, mentre intentava mantenir els ulls oberts davant de Rubajoy, un dubte m’inquietava l’ànima d’allò més: el cap el té de plàstic o de cartró?