09 nov 2011 Zapatero, el qui s’ho mira
En aquesta campanya, com hauríem de definir el paper de Zapatero? Alguns savis dirien que es tracta d’una “absència significant”, la figura que tothom vol oblidar, sobretot els seus correligionaris. Ara ningú no estima Zapatero i molt pocs dels que ahir van escriure gran ditirambes sobre la criatura estan disposats a reconèixer avui que formaven part d’un cor d’optimistes que van dedicar-se amb un zel especial a engegar tot aquell qui dubtés de la nova meravella que va fer-se carn i va habitar al palau de la Moncloa. Zapatero va arribar al poder enmig d’una tragèdia de grans dimensions i en marxa enmig d’un drama el final del qual ningú no sap. Ha volgut fer història però s’ha fotut la història per barret, com qui condueix un cotxe amb remolc i acaba estimbant-se per una carretera massa estreta i costeruda.
Ell s’ho mira. Veu com Rubalcaba ha de salvar els mobles i recorda el somriure de Solbes que, després de negar la crisi en plena campanya electoral del 2008, va plegar perquè ja no era capaç de portar la màscara que el president li havia col·locat damunt del rostre. Quin deu ser el seu sentiment dominant mentre el seu partit avança fatalment cap a la derrota? Nostàlgia de l’estadista que somiava ser? Sensació de llibertat de qui deixa el càrrec? Ressentiment de qui creu que la gent l’ha traït? Potser tot alhora.
Ens desfibrem en caiguda lliure davant del no futur de Mariano i Alfredo però ningú es fa càrrec de les despulles del tarannà.