09 des 2011 Polèmiques de Nadal
Espero sempre les polèmiques que tenen a veure amb el Nadal, són un exercici barat i molt higiènic per acomiadar l’any fent un autoexamen col·lectiu sense caure en dramatismes. Per exemple, els pessebres organitzats pels ajuntaments són una font molt estimada de controvèrsies, tot i que no superen els cartells de les posteriors festes de carnaval, una prova de foc sobre les noves i velles censures, i sobre les provocacions fetes amb més o menys encert. Enguany, l’avet nadalenc de plàstic blau que presideix la plaça de la Vila de Badalona s’ha convertit en l’estrella d’aquesta mena de discussions, una metàfora –pel que es diu– dels nous aires que l’alcalde García Albiol ha portat a la ciutat. Llegeixo que hi ha sectors que pensen que, a més de ser d’un gust dubtós, l’avet ha robat protagonisme al tradicional pessebre.
El populisme polític va acompanyat habitualment de populisme estètic, que consagra el kitsch com a forma de vinculació fàcil entre governants i governats, i com a discurs implícit contra les reals o suposades elits, sospitoses sempre de vel·leïtats culturals massa sofisticades. No és fàcil trobar el punt mitjà entre els excessos del despotisme il·lustrat i l’emulació delirant dels decorats dels programes de teleporqueria. Amb tot, l’alcalde del PP no és el primer que fa aquestes coses; abans que ell, alguns alcaldes suposadament progressistes, en altres ciutats de l’àrea metropolitana, han perpetrat accions similars o equivalents i ningú no ha gosat assenyalar el cagarro de torn perquè fer-ho no era, en aquells casos, políticament correcte.
Però l’avet de Badalona no és res al costat de la ràbia que genera en certs ambients la pista de gel instal·lada a plaça Catalunya. Els indignats (o uns que se’n diuen) consideren que aquesta pista reuneix tots els mals del sistema, perquè és un objecte que simbolitza les derives econòmiques, socials i mediambientals que avui ens tenallen. A més, creuen que la pista privatitza l’espai que ells van privatitzar durant moltes setmanes en nom de la seva revolta. El dia que es va inaugurar, els contraris a la instal·lació van increpar les famílies que volien accedir-hi i, entre altres consignes, cridaven “pista de gel gratuïta”, la qual cosa indica que els mals de l’invent serien menys si ells, els nous revolucionaris, en poguessin fer ús sense gastar-se ni un cèntim. Al final, més que transformar el món, alguns només aspiren a no haver de pagar mai res, entestats a fer realitat aquella profecia de Pujols.
Però tot aquest retaule de meravelles és poca cosa al costat de la creixent mania d’alguns catalanoparlants de referir-se al Nadal en plural, com es fa en castellà. “Els Nadals”, diuen certes persones, sempre amb la millor de les intencions, és clar. I jo, quan ho sento, em mossego la llengua i penso en els membres d’una il·lustre família de Girona.