ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Una Europa menys de plàstic?
4513
post-template-default,single,single-post,postid-4513,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

14 des Una Europa menys de plàstic?

Nicolas Sarkozy, després de la cimera del divendres passat a Brussel·les, ha declarat que, tot i els importants acords presos sobre la zona euro en una línia que podem qualificar de més confederal, no hi haurà una transferència nova de sobirania dels estats cap a les institucions de la Unió Europea sinó que veurem “un exercici compartit de la sobirania per part d’uns governs democràticament escollits”. El president francès ha tingut molta pressa a puntualitzar aquest assumpte i ha reiterat: “Reforcem la nostra sobirania i la nostra independència exercint-la amb els nostres amics, els nostres aliats i els nostres socis”.

La sobirania dels estats continua sent un tabú a començaments del segle XXI, sobretot en l’àmbit teòric, però després, a l’hora de la pràctica, tot s’estova. La lliçó d’aquests dies és rotunda: la unió monetària només se salvarà explorant camins d’unió econòmica i política que permetin prendre decisions amb més diligència i claredat. Això representa capgirar (repensar, refer, remodelar) la sobirania tal com l’hem conegut des de la creació dels estats en l’edat moderna. El nou europeisme nascut de la crisi té por de dir en veu alta tot el que pot acabar desfent.

Isaiah Berlin recordava que al segle XVII els francesos no respectaven els alemanys perquè França llavors era el centre del món des del punt de vista militar, econòmic i cultural, mentre que Alemanya era un territori fragmentat en uns dos-cents principats. Segons el gran historiador de les idees, aquesta actitud dels francesos va crear un fort ressentiment entre els alemanys i així vam anar tirant, masegats per les guerres, fins al 1945. Avui, aparentment superats aquells prejudicis que van ser letals, el lideratge franco-alemany és un fet i, malgrat que té detractors i pot ser criticat en molts aspectes, ofereix l’única via plausible per no caminar cap enrere com els crancs. La posició tancada de David Cameron, en canvi, és la pròpia d’algú que no vol entendre que el món dels àlbums de cromos de la seva infantesa ja no existeix. Llàstima que el primer ministre britànic no sigui el liberal Clegg, una figura potser massa audaç per al seu entorn polític.

A partir d’ara, cada dia ens farem les mateixes preguntes i no caldrà ni mirar cap a Brussel·les: Qui mana a Europa? Com es mana a Europa? Com hem de triar els que han de manar a Europa? Són qüestions sobre els fonaments d’una democràcia de gran escala que va lligada a un model social que ha garantit, des de fa mig segle, els màxims nivells de justícia, llibertat i benestar.

Però ja no podem fer la truita sense trencar els ous i hem d’admetre que, com ha definit Miguel Poiares Maduro, el gran problema és que “cap Estat membre de la UE no ha interioritzat encara les conseqüències que té per a la seva democràcia la interdependència creada per la integració”. El fenomen és desconcertant i planteja a tots els governants dels estats membres el repte següent: la distinció tradicional entre els interessos locals i comunitaris ja no serveix per confegir una agenda de prioritats. En aquesta cruïlla, com pot aprovar un Parlament sobirà uns pressupostos que, a més, han de contribuir a complir una sèrie d’objectius que, com ha passat a Espanya amb el límit de l’endeutament públic, s’han volgut revestir amb la solemnitat del rang constitucional? Els anys que vindran encomanaran als partits i els seus dirigents –també a Espanya i Catalunya– la difícil missió de redefinir quins són els interessos que cal defensar i de quina manera. Per evitar que la ciutadania es vagi sentint gradualment expulsada d’un procés d’abast històric i per remodelar a consciència, tant per dins com per fora, el vell Estat nació que fabrica lleialtats i distribueix prestacions.

Hem passat de l’europa del benestar a l’europa dels sacrificis, a la vegada que ningú no sap dir com es pot governar amb eficiència una democràcia de més de 500 milions de ciutadans, en la qual conviuen una moneda única i d’altres monedes estatals i se superposen governs, parlaments i administracions de tota mena. La UE, abans d’aquesta forta crisi, ja va demostrar una incapacitat molt notable per prendre decisions en assumptes tan sensibles per al ciutadà com la seguretat i la immigració, per posar dos exemples que cremaven. En diuen manca de lideratge o dèficit democràtic, tant li fa. Tot pot empitjorar. A partir d’ara, segons Sarkozy, és palès que “hi ha clarament dues Europes”, la que aposta per la solidaritat i la regulació entre els estats membres i una altra que respon només a la lògica del mercat únic. Si això es consolida, serà un fracàs. El mal menor, però fracàs, al capdavall. Els vells recels s’imposen quan més caldria haver-los diluït.

Hi va haver uns anys en què el somni europeu semblava una joguina de plàstic, resistent i pràctica, fàcil de fer servir. Un plàstic destinat a durar i durar, i a fer felices moltes generacions de francesos, alemanys, italians, espanyols, etcètera. Als catalans, que no existim oficialment a Europa, la joguina també ens semblava meravellosa, perquè li havíem volgut veure unes gràcies afegides que, si som sincers, formaven part més de la nostra mirada que de l’objecte. En aquesta hora, quan hem descobert que l’europeisme no és una militància noble sinó una operació a cor obert, tot canvia i encara no sabem si serà a favor o en contra de les velles idees que havien alimentat tants afanys. Tinc una esperança: Sarkozy, nerviós, no vol admetre que els fets, gairebé sempre, s’escapen d’aquells que malden per posar-los dins el paper de cel·lofana.

Etiquetes: