ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Deixar el mal
4515
post-template-default,single,single-post,postid-4515,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

19 des Deixar el mal

Algunes vegades, els cirurgians, un cop han obert el cos del malalt, s’adonen que la malaltia és pitjor del que semblava i, aleshores, decideixen que val més no remenar gaire, cusen i pensen en abordar el final del pacient de la manera més digna i menys dolorosa possible. Aquesta imatge m’ha vingut al cap en veure com s’ha tancat el XII congrés del PSC, que s’ha celebrat a Barcelona aquest cap de setmana. És cert que els delegats de la militància han escollit una nova direcció i un nou primer secretari, però el mal ha quedat a dins. Resulta extraordinari que, malgrat la demanda social d’una política nova, tots els que tallen el bacallà o aspiren a fer-ho dins del PSC facin veure que aquests tres dies s’ha parlat seriosament dels greus problemes del socialisme català quan saben que això no ha passat. Autoengany o propaganda?

Fa poques setmanes, vam escriure en aquestes pàgines que el PSC tenia tres reptes com tres cases de pagès: redefinició del projecte, reconnexió amb un país que canvia i renovació del personal dirigent. I també vam escriure que, malgrat l’evidència dels deures que tocaven, només s’estava parlant de moure cares. Finalment, s’han fet canvis en la pell però no pas en la musculatura ni en l’esquelet (ni en el cor!) de l’organització. Montilla, Iceta i Zaragoza surten del primer rengle, però els dos nous homes forts de l’aparell, Daniel Fernández i Antonio Balmón, asseguren una clara continuïtat amb l’esmentat triumvirat que –bo és recordar-ho avui– va fer-se amb les regnes del partit gràcies al padrinatge de Josep Mª Sala en el congrés de Sitges de l’any 1994. Així mateix, la presència de Ros i Elena a la nova executiva recorda una mica allò que feia Núñez a les directives del Barça: tots a dins per assegurar la calma.

Les primàries per triar candidat a la presidència de la Generalitat i els moviments de Carme Chacón per liderar el PSOE són els dos principals factors orgànics d’incertesa amb els quals haurà de treballar Pere Navarro, que també haurà de lluitar contra una notable limitació per al seu lideratge com és el fet de no ser diputat al Parlament. Dit això, mentre Montilla va dir adéu reivindicant el tripartit (suposo que mogut més per l’orgull que per la raó), el nou primer secretari mantenia, en una entrevista en aquest diari, que la pèrdua de credibilitat del PSC té com a causa, en part, “un tripartit en el qual els nostres socis van gesticular en excés”. Matisos irrellevants o embrió d’un líder disposat a extirpar el mal?

El PSC s’ha desgastat durant dècades d’un poder institucional cada cop més tancat sobre si mateix i, a la vegada, no ha aconseguit oferir una alternativa a CIU en la defensa prioritària dels interessos de la societat catalana a Madrid. Aquesta és la realitat crua que, agradi o no, Navarro i el seu flamant equip tenen damunt la taula. Poden arriscar-se a operar de debò o poden seguir tocant el violí monòton del federalisme, l’esquerra plural i la por a la dreta.

Etiquetes: