ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Una corona transparent
4542
post-template-default,single,single-post,postid-4542,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

24 des Una corona transparent

Es veu que, arran del cas Urdangarin i del retrocés en la valoració popular que detecten les enquestes del CIS, la família reial espanyola té la intenció de fer públiques les partides del pressupost oficial que té assignat, un total de 8,3 milions d’euros.

Una novetat generosa que el poble haurà d’aplaudir, ara que ve Nadal. Gestos i més gestos, anunciats a corre-cuita. La pregunta que batega darrere aquestes històries la sap tothom: fins quan pot perdurar una institució política que és totalment anacrònica?

El pensament màgic té, malauradament, molt de prestigi en la nostra societat. Però també hi ha moments de glòria en què tot s’il·lumina de cop i, aleshores, es pot veure perfectament la tramoia del teatre on som. El cas Urdangarin és un d’aquests instants feliços, una epifania que arriba precisament quan tothom és més sensible a presumptes abusos de poder i marros semblants. Cal donar les gràcies a l’atzar, als déus o a la policia per haver-nos proporcionat un material que, de segur, tindrà un impacte molt pedagògic sobre la ciutadania.

Tornem a la qüestió inicial: quant de temps pot durar un artefacte basat en una premissa tan pintoresca com és la sang suposadament blava d’unes persones? Això només s’aguanta si la postal es manté intacta. Les monarquies actuals han de ser exemplars i discretes, molestar poc i evitar relliscades. Tot allò que embruti o arrugui aquesta postal de coloraines trenca l’encanteri i activa la reflexió adulta sobre la funció i el cost d’una institució que resulta marciana en una Europa que, enmig de grans turbulències, ha de repensar la sobirania i els mecanismes democràtics.

Voler fer més transparent la monarquia és un contrasentit. Un impossible teòric i pràctic. Perquè l’excepció sacralitzada és allò que domina aquest univers de reverències: el rei mai no és responsable polític i, a més, gaudeix d’una legislació especial pel que fa al dret a l’honor i a la llibertat d’expressió. La monarquia s’accepta tal com és o es rebutja des de la racionalitat. Per això el cas Urdangarin és tan important, i per això han saltat totes les alarmes a Madrid.

Els situacionistes propugnaven, durant els 60, de subvertir el sistema des de dins per a mostrar-ne les contradiccions, amb molt d’humor. Sense voler, aquest gendre del rei d’Espanya ha fet això mateix.

Etiquetes: