ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | L’absurd del gènere
4530
post-template-default,single,single-post,postid-4530,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

30 des L’absurd del gènere

Ha esclatat la polèmica perquè Ana Mato, nova ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, ha fet servir l’expressió “violència en l’àmbit familiar” en lloc de “violència de gènere” que, segons algunes entitats i organitzacions feministes, és el que cal dir en aquests casos. Confesso que jo potser n’hauria dit “violència masclista” perquè em van ensenyar que el gènere és per als mots i no per a les persones. Amb tot, cal dir que l’adjectiu “familiar” descriu bé la naturalesa d’una sèrie de violències que passen a l’espai domèstic. Per exemple, com n’hem de dir de la violència que exerceix un pare contra un fill o un fill contra un pare o un avi? Suposo que, en aquest cas, parlar de “violència familiar” no provocaria urticària entre els vigilants de la correcció política.

Si ho he entès bé, les crítiques a la ministra tenen lloc perquè es creu que el canvi d’etiqueta es fa per “desnaturalitzar la violència de gènere”, en expressió d’una jurista citada per aquest diari. És, per tant, un debat sobre intencions més que sobre actuacions. Alguns (i algunes) obliden que la llei de violència de gènere es va aprovar per unanimitat, amb els vots del PP. La conclusió és evident: en certs ambients, parlar de gènere es considera més progressista que parlar de família, com si els votants de les esquerres no tinguessin ni pare ni mare, ni germans ni fills. M’hauria jugat un pèsol que l’esquerra espanyola ja havia superat aquesta actitud tan poc intel·ligent de regalar alguns conceptes bàsics a la dreta. I mira que Blair, per exemple, va fer una gran feina reconfigurant per a la socialdemocràcia europea paraules com família, seguretat, pàtria, ordre o esforç. La tasca retòrica del líder laborista va ser molt fina.

Quan hi ha canvis en el govern d’un país també acostuma a haver-hi modificacions en la manera d’anomenar els calaixos que els governants fan servir per gestionar la realitat. Canviar els noms que fa servir l’administració és una forma barata, immediata i efectiva de fer notar que els que manen són uns altres. Un clàssic d’aquesta estratègia és fer que la conselleria de Sanitat passi a ser la de Salut o viceversa, o rebatejar Educació com Ensenyament o viceversa. La política, poc o molt, respon a un substrat ideològic i el llenguatge és transmissor d’ideologia, fins i tot quan sembla més innocu. Per no anar gaire lluny, recordaré que la denominació “cementiri nuclear” genera molta més oposició que l’expressió oficial “magatzem nuclear”. Per no parlar de l’èxit letal del terme “retallades” i de la poca fortuna del mot “ajustaments”.

L’exministra socialista Bibiana Aído considerava sense manies que al món hi ha “miembros y miembras” d’una comissió. Ella militava en el gènere amb tant de fervor que es passava el diccionari pel clatell. No consta, per cert, que aquesta imaginació lèxica sigui gaire útil a l’hora de prevenir l’assassinat de dones.

Etiquetes: