13 gen 2012 L’amenaçadora taxa turística

Sóc partidari d’implantar una taxa turística pel mateix motiu que sóc partidari d’una certa llibertat horària als comerços de Barcelona i d’altres ciutats importants, encara que això sembli contradictori: perquè cal saber adaptar-se de manera intel·ligent als canvis inexorables i globals per tal que justament no es produeixin en contra del que més valorem. En el primer cas, el que valorem és la qualitat d’un entorn urbà o natural sotmès al desgast de l’arribada constant de visitants, la conservació del qual representa una despesa important per a les administracions. En el segon, el que valorem és la flexibilitat d’una oferta comercial que ha de connectar amb les noves i diverses formes de treball i lleure, i amb els nous usos que habitants i forasters fan dels centres més emblemàtics de les metròpolis.

Les resistències gremials a aquesta mena de mesures són comprensibles i legítimes però cada cop costen més d’argumentar de manera convincent i objectiva, sense posar-hi la nota sentimental. Sovint, ens costa distingir les veritables amenaces del que és pura inèrcia i conservadorisme mental. També és cert que els canvis no sempre són bons i que cal saber detectar afinadament les transformacions que sí poden ser letals per al manteniment del que més valorem. Per exemple, determinats negocis suposadament gastronòmics que van proliferar a Barcelona abans de la crisi han resultat un atemptat monumental a l’ofici honest de donar de menjar a un preu raonable; cal celebrar que un efecte de la recessió sigui la desaparició de molts d’aquests establiments (no pas de tots!) on, a més d’intoxicar-te, et maltractaven sense manies i t’atracaven amb total impunitat.

Moltes discussions polítiques que representen una alteració del món que hem conegut fins ara es produeixen sobre un camp de joc que és obsolet. Fa pocs dies parlàvem del copagament sanitari i costava detectar qui són els més febles davant d’un servei públic que és universal però que resulta injust quan no distingeix bé la diversitat de casuístiques actuals. Les categories del passat no ens deixen analitzar el que vivim. Fins i tot alguns que es consideren progressistes no volen entendre que hi hagi relleus a les institucions culturals pagades amb els diners dels contribuents, com si el sentit provisional del càrrec que s’exigeix al polític no fos vàlid també per als alts directius –no funcionaris– dels organismes públics.

Endavant, doncs, amb la taxa turística, però que la seva aplicació es faci bé i amb totes les garanties que calguin. Que els recursos que s’obtinguin amb aquest nou impost serveixin de debò per mantenir una capital i un país més endreçats, més sostenibles i més equilibrats. I no pateixin tant per aquells turistes que no voldran venir a causa d’això, perquè les platges del Marroc, amb o sense la polèmica taxa, son més assequibles.