23 gen 2012 Entre el papa i la mama

No hi ha entusiasme, només resignació. Surti qui surti escollit al capdavant del PSOE en el 38è congrés federal, fa la sensació que la militància no podrà fer ni un acte de fe, només un acte de supervivència. Alfredo Pérez Rubalcaba és un professional del poder que té solvència però que representa una mena de felipisme vintage d’urgència mentre que Carme Chacón és una professional de la imatge que té experiència ministerial però que evoca inevitablement els desgavells de l’era Zapatero. Els delegats han de triar entre un passat que es pretén intemporal i un futur que ha envellit a la velocitat de la llum. O un lideratge basat en el conservadorisme previsible d’un servidor de l’estat o un lideratge basat en les gesticulacions de qui confon els eslògans dels indignats amb la reconstrucció de la socialdemocràcia. Des d’un punt de vista narratiu, la batalla té atractiu. Per al ciutadà en general, molt poc.

Els mals del socialisme espanyol són els de la socialdemocràcia europea i també els d’una manera de fer política que va confondre el relat prefabricat amb la realitat. Zapatero va portar el paradigma de la governança postmoderna fins al límit de negar la veritat obstinadament fins que els efectes directes de la realitat van fulminar el seu guió i, aleshores, la seva credibilitat va dissoldre’s en el buit de les alarmes generals i el vertigen de l’emergència. No vull amargar la festa a ningú, però em sembla obligat recordar que Rubalcaba i Chacón van formar part protagonista d’aquella política oficial que va resultar nefasta per a la societat espanyola, i que la van defensar i la van servir sense manies fins al darrer minut. En un país democràtic menys anormal que Espanya, aquesta estreta relació dels dos aspirants a liderar el PSOE amb una etapa tan desgraciada els inhabilitaria per presentar-se com la solució als problemes de la seva organització. En aquest sentit, l’absència d’autocrítica pública per part dels dos contendents és escandalosa. El sentit comú aconsellaria buscar el futur entre dirigents del PSOE que no s’haguessin cremat de manera tan evident en una gestió tan errònia i d’efectes tan devastadors.

Com serà el PSOE de Chacón? I el de Rubalcaba? No ho podem dir perquè en aquestes primàries no es parla gaire de res substancial que pugui interessar la població en general. Tot consisteix a triar entre el papa i la mama, a veure qui et fa més gràcia. La prova és que els socialistes catalans han decidit fer costat a Chacón i no queda clar si això és per la seva condició de catalana, de dona, de jove, de presumptament federalista, de gran defensora silent dels interessos de Catalunya en l’anterior Govern central o perquè té al costat un personatge tan comprensiu amb l’espanya plural com Pepe Borrell, un ressuscitat que mai no faríem servir com a imatge de les noves idees. Som davant d’una prova més de la desconnexió del PSC de la societat a la qual vol interpretar i representar.